Els bàrbars que destruïren l’Imperi romà?

Tancada en si mateixa, la civilització romana, va arribar a creure que el món es reduïa a dues parts: L’Imperi i els bàrbars. Aquesta dicotomia es traslladava en la seva visió geogràfica. Vistos en contrast amb el retrat ideal del “romà”, els “bàrbars” oferien una imatge estereotipada. Els propis “pobles bàrbars” foren inventats en certa mesura pels romans que els van atribuir unes característiques d’unitat ètnica i assentament territorial que no tenien. Doncs, els “Germànics”,  van tardar més de mil anys en aplicar-se a si mateixos un nom de col·lectiu comú. Fou el contacte amb els assentaments militars extrems de l’Imperi el que, al atraure pobladors bàrbars i fixar-los en les seves proximitats, van contribuir a facilitar la seva unió i a que s’agrupessin en federacions.

Es difícil mantenir el vell tòpic que ens presenta la conquesta de l’Imperi d’Occident per part dels bàrbars com una ruptura decisiva. La major part dels bàrbars que creuaren la frontera no ho van fer com invasors, sinó com a immigrants que s’establien en territori imperial amb autorització, com soldats al servei de l’Emperador ( integrats a l’exèrcit romà en un primer moment i com a grups autònoms que obeïen als seus propis caps més tard). I no només no pretenien destruir cap estructura político-administraviva existent, si no que estaven interessats en conservar-la, ja que els servia per percebre els impostos que es recaptaven pel sotmetiment de l’exèrcit.

Aquest sistema de relacions va acabar fallant a la part occidental (a l’oriental es va mantindre i l’Imperi va sobreviure mil anys més). Per entendre el col·lapse de l’Imperi d’Occident convé que observem els signes de paràlisis a l’estructura central i les fractures socials que estaven debilitant-lo des de molt abans de que els bàrbars assumissin el seu control. Els segles de decadència van veure produir-se una progressiva privatització de les funcions públiques, un augment de les desigualtats econòmiques i, com a conseqüència, la consolidació d’una capa de magnats que posseïen grans propietats i les feien cultivar per colons que fugien de l’endeutament i es posaven sota la protecció d’un patró.

Qui eren, doncs, els bàrbars que se suposa que van destruir l’Imperi? L’ historiador rus Rostovtseff ens diu que Roma va caure perquè, incapaç de “civilitzar” a les masses rurals, va haver de veure com la cultura de les capes superiors cedia davant dels camperols.  Està clar que en aquesta explicació els enemics que han destruït l’Imperi són tant interns (els camperols que no s’han romanitzat) com externs. El que ens mostra que s’ha estat fent servir la denominació “bàrbar”, no només per designar a invasors vingut de més enllà de les fronteres, sinó a tots els que, per una o altre raó, no acceptaven l’ordre social imperial i, en conseqüència, no estaven disposats a defensar-lo.

La imatge tradicional d’una Roma que s’ensorra pel fracàs de les seves classes dirigents, incapaces de resistir l’empenta dels bàrbars, ha assolit, i segueix assolint avui dia, una funció moralitzadora de la major utilitat. Per a molts intel·lectuals i polítics contemporanis la nostra societat s’enfronta al perill dels altres bàrbars, que són les “masses”, a les que és necessari mantenir a ratlla per evitar que destrueixin la civilització. Fugint de pendre’s seriosament els problemes del nostre propi món, els resulta més còmode treure del calaix el vell tòpic de la decadència de Roma que no pas examinar els factors interns de divisió com poden ser l’augment en la desigualtat de els fortunes o les limitacions de la llibertat.

Quan alguns historiadors d’avui ens diuen que el que realment es va corrompre a l’Imperi tardà fou la pràctica política, al prioritzar els interessos privats als col·lectius, no és estrany que els seus plantejaments suscitin reserves, ja que poden incitar-nos a fer comparacions incòmodes amb altres situacions del present.

Extret de Josep Fontana

Les Herències de la civilització medieval

La civilització medieval és molt creativa i aquesta creativitat s’expressa per sobre tot per un extraordinari mestissatge de les formes i tradicions iconogràfiques i estètiques. Aquest mestissatge cultural i artístic es producte del mestissatge humà que és el gran fet de l’Europa occidental entre el segle IV i el segle XI. Es el trobament i la fusió entre els habitants de la part occidental de l’Imperi romà ( italorromans, galorromans i hispanorromans) amb els “bàrbars” germànics, precedits pels immigrants  celtes a les illes britàniques, a Bretanya i Galicia.

Paganisme i formes estilitzades

Fíbula de peix (segle VI, Zúrich)

Les joies “bàrbares” trobades a les tombes formen part dels objectes més bells de l’art que representa animals en les seves formes estilitzades, cisellades en or o plata; es mostra la perfecció de la orfebreria germànica. Així, les fíbules d’or que representen grans peixos o petites àguiles (el tractament lliure de les dimensions era una característica de l’art “bàrbar”), incrustades amb pedres precioses i peces de cristall, que s’han trobat a les tombes de Bülach i Zúrich  (Suïssa segle VI d.C.) utilitzen els cossos estilitzats dels animals i colors vius dels materials preciosos per a convertir objectes útils en obres d’art.

El carro d’Oseberg (s.IX), s’introdueix la representació humana. És una de les obres mestres del museu dels vaixells víkings d’Oslo, Noruega, i forma part del mobiliari d’una nau funerària: la seva part de fusta està adornada amb escultures que representen, sobre d’un fris d’animals fantàstics enllaçats, una dona prenen la mà a un home que es disposa a colpejar amb la seva espasa a un genet. Un món de guerrers a peu i a cavall s’afirma així en mig d’un imaginari d’adorns animals estilitzats que contenen un pensament religiós i artístic complex.

A finals del segle VIII, sota Carlemany i gràcies a ell, l’Occident cristià pren una decisió importantíssima per a la civilització occidental. Confirma l’acceptació de la figura humana a l’art cristià, a diferència de l’art jueu i de l’art musulmà que la prohibeixen i dels iconoclastes bizantins que la refugien de tota representació figurativa. Això dotarà al cristianisme llatí d’una dimensió antropomòrfica que s’imposarà fins i tot a la de les dues persones divines (el Pare i el Fill, no a l’Esperit Sant, tractat segons el simbolisme cristià com a colom).

El cap és el que predomina. A Tournus, a l’església preromànica de San Filiberto (principis del segle XI), una pedra esculpida a la capella de San Miquel presenta un cap que recorda als retrats característics, sobre tot a les monedes, del Baix Imperi romà. I la figura de fusta que sosté una creu d’esmalt adornada amb esvàstiques és un estrany cap humà, producte de l’art escandinau, trobada al mobiliari víking d’Oseberg a Noruega (segle IX).

Detall de la Pila nord de la Capella de Sant Miquel (E. Sant Filiberto s.XI)

Les nombroses decoracions i escultures de l’art preromànic o protoromànic en diversos monuments de la cristiandat, els cossos estan representats sencers però havent-hi especial rellevància al cap i el rostre, sempre estranys i primitius. És el cas dels dos lladres del hipogeu de les Dunes a Poitiers, el detall del cinturó de Mikulcice què té gravat un senyor prefeudal o el cas de la decoració de vius colors d’un orant de cap gran dins d’un cercle, sobre el qual hi ha un ocell de bec corbat i punxegut que es troba a Pedret, a l’església de Sant Quirze (segle X, Catalunya).

Els ulls desmesuradament oberts o buits dels personatges de la nau meridional de l’església de Notre-Dame de Payerne (Suïssa, segle X) expressen la doble sensibilitat dels cristians de l’Alta Edat Mitjana: meravella davant dels misteris de la nova fe barrejada amb la por dels vells terrors pagans. La vista serà el sentit dominant entre els homes i dones de l’Edat Mitjana. S’elabora la civilització de la mirada. Predomina l’ull, el cap simbolitza al home abans que el cor li disputi aquesta posició. El color sedueix a aquests cristians dels segles antics, el color atrau la vista, alimenta la mirada. Les escultures eren policromes, les catedrals estaven pintades al seu interior i al seu exterior, en els pòrtics, timpans i les escultures. L’edat Mitjana és un món d’imatges en color.

De l’Antiguitat a l’Edat Mitjana

Creu de Lotàri (segle X, Aquisgràn)

El cristianisme s’apropia de l’art antic, Els símbols cristians recorren per a manifestar-se a les tècniques romanes (mosaic), s’expressen amb materials més modest que el marbre i els magnifiquen (la fusta), reutilitzen en muntatges nous els objectes artístic antics (camafeus) i els adornen amb elements de colors reutilitzats (pedres precioses).

A Ràvenna, al mausoleu de Gala Plàcida (390-450) hi ha un conjunt superb de mosaics que reflexa la síntesis entre les formes i els temes de l’art antic prolongat per Bizanci i el nu simbolisme cristià combinat amb el gust pels colors vius. Un d’aquests mosaics presenta les formes elegants tradicionals d’una gran copa i d’una parella de coloms, antic símbol de la fecunditat convertit en símbol de la puresa del qual s’apropiarà la representació de l’Esperit Sant.

La creu de Lotàri, conservada a Aquisgràn, es fa fer a finals del segle X inserint un camafeu antic que representa el cap coronat de llorer i la part alta del bust de l’emperador August, dins d’una creu incrustada amb pedres precioses de colors vius. L’emperador cristià pren el relleu de l’emperador pagà. Carlemany relleva a August. Es un art de la memòria i del renaixement.

Veiem així la transformació del món antic en el món medieval, la elaboració, per a una societat animada per creences i gustos nous, de formes evolucionades de l’art antic com a voluntat de continuïtat i de renovació. Assistim a la gènesis d’un art nou creativitat la qual està anclada a la memòria. Prestigi del passat i impuls cap al futur. No es tracta d’una època de transició, com es diu de forma excessivament superficial. Es una mutació profunda de les que no abunden a la història. Res deixa millor testimoni ni ho expressa millor que les imatges.