Fresc de San Pietro al Monte. En aquest cas Sant Miquel contra el Drac, el Bé contra el Mal.
El Mercader Niccolò dei Conti va buscar les arrels d’un famós conte Mediterrani conegut per tot el món gràcies a la descripció que va fer un anys abans d’un altre buscador: John de Mandeville. El conte deia el següent: en cert país hi havia una plaga provocada per una serp de molts caps, un drac, que destruïa a tothom, a no ser que se li entregués una dona verge cada cert temps. Moltes donzelles foren immolades amb aquesta finalitat fins el dia que li va tocar el torn a la filla del rei, que fou entregada al monstre com les demès. Llavors va a aparèixer un jove que va matar el drac i va alliberar la donzella.
A Pèrsia, durant els segles XIII i XIV aquesta història es va convertir en el punt de partida dels artistes. La Pintura “Iskandar matant al Drac”, realitzada cap el 1330, és una majestuosa representació d’aquest relat mític. També ho és el tema principal del “Sah Mameh” o “Llibre dels Reis”, escrit pel poeta Firdusi en aquests anys, on l’esperit nacional persa s’articula mitjançant la victòria d’un valent guerrer contra un malvat drac.
Al Mediterrani, aquesta història se li atribuïa a un guerrer de la Capadòcia identificat com Sant Jordi. Els mateixos mals i les mateixes solucions que veiem a la cultura persa es descobreixen en les diferents versions mediterrànies de “la Llegenda de Sant Jordi i el Drac”. Heroi nacional de molts pobles, com Gènova o Catalunya. La seva acció fou legitimada pel cronista i bisbe Jacopo Da Varazze a la “Llegenda Aurea”, una obra escrita a finals del segle XIII, en els mateixos anys en que el rei Pere el Gran ascendia al Canigó, on habitava, segons deia, un drac.
La Difusió de la llegenda de Sant Jordi i el drac va donar com a resultat l’eclipsi d’altres versions. Per exemple , la que narrava la domesticació de la fera per part de Santa Marta en les festes populars conegudes com la Tarasca; o la que situava el drac en mig de les celebracions urbanes com encara es pot veure a la recreació de la Patum de Berga. Per no parlar de la idea del cavaller que allibera la noia del drac i es casa amb ella; o del mite literari alemany de Sígfrid, que mata al drac guardià del tresor dels nibelungs.
Sant Jordi i el drac foren el tema principal de la pintura gòtica en el Mediterràni: Martorell o Borrassà a Catalunya foren els seus principals intèrprets i, en ells, descansa la memòria col·lectiva. En les seves pintures el drac representa les forces de l’obscuritat, i el sant, l’esperit solar que les venç, recreant així la lluita eterna entre la serp de l’Apocalipsi, agent de Satanàs, i l’arcàngel Sant Miquel, representant de Déu.
La Bèstia existeix en el món i cal oposar-se a ella i fins i tot matar-la. Aquest és el missatge de la pintura gòtica, però també de la inquietant obra de Vittore Carpaccio, actualment a San Giorgio degli Schiavoni. Els cadàvers que envolten al monstre, travessat per la llança del Sant, son la prova de que aquell paisatge era un paisatge de destrucció, de mort. La victòria del bé sobre el mal, el fons comú a tota aventura humana, i el principal motiu de que la llegenda estigui tant estesa a la memòria i a la Història.
En el quadre de Paolo Uccelo, pintant cap al 1425, apareix el sant a cavall, amb la creu de Sant Jordi, amb la llança sota el braç i un magnífic arnès milanès, s’enfronta tot sol contra el drac, que s’interposa entre ell i una noia espantada. Al fons, el mar, i una ciutat en la porta la qual hi ha tres personatges esperant el desenllaç de la lluita. Aquest petit quadre descobreix un dels secrets de la vida més guardats en tots els temps i en tots els llocs: La necessitat de lluitar contra el mal sigui quina sigui la varietat de les aparences amb les que es cobreixi.
Idees extretes de Ruiz-Domènec (article Vanguardia 2001)
