Els misteriosos tres personatges de Ripoll

A Ripoll, entre el 1160 i 1170, es va construir una façana de pedra calcaria en forma d’arc triomfal per tal de marcar l’entrada al monestir de Santa Maria. Una portalada on la iconografia hi té un paper principal i destacat i que segur que aviat en dedicaré una entrada en aquest blog. A mode ultra-sintètic la portalada de Ripoll estaria composada per  un pantocràtor amb el tetramorf dels quatre evangelistes que corona l’estrucutra, diferents escenes apocalíptiques com els vint-i-quatre ancians que asseguts un al costat de l’altre formen un fris i per la resta de l’arc imatges dels càstigs de l’ infern, escenes bíbliques, calendaris pagesos, animals fantàstics… Un gran programa que vol presentar el temple com l’entrada a la Jerusalem celestial. Però avui nosaltres ens aturem a la franja de l’esquerra on ens apareixen cinc personatges emmarcats per unes voltes de canó:

Déu - Moisès - Laic amb ciri - Clergue - Guerrer

Els dos primers personatges interactuen i guarden relació entre ells. Es tracta de Déu que entrega les taules de la Llei i Moisès que les rep. El misteri rau amb la resta de personatges, a saber: un laic amb un ciri, un clergue amb les robes episcopals i un guerrer. La historiografia tradicionals els va voler interpretar com una al·legoria als tres estaments socials clàssics de l’Edat mitjana: els guerrers, els eclesiàstics i els treballadors. Però el cert no té gaire sentit i resulta una explicació bastant artificial i massa teòrica. Una interpretació més moderna li atorga una nova identitat a aquests personatges que fa revisar el significat total de la façana. La forma d’arc de triomf és significativa a les portes d’un monestir , és el triomf de l’Església sí, però també del territori. I és que, en el moment de la projecció de la portalada,  a mitjans del segle XII és quan es crea la Corona d’Aragó, el comte de Barcelona esdevé rei i es reconquereix la tarraconensis. Per això se’ns diu que el clergue podria ser Gregori, l’exultant arquebisbe de Tarragona, i que per això abunden esculpides les escenes bíbliques de batalles, doncs la tarraconensis s’assoleix al camp de batalla però també Tortosa, Lleida… En totes aquestes empreses trobarem al capdavant a Ramon Berenguer IV i per tant aquesta podria ser la identitat del personatge guerrer. Amb correspondència amb ell, el laic seria Ramon Berenguer III, el que inicià tot aquest període d’expansió i el ciri que sustenta a la mà, símbol recorrent a d’altres obres del romànic, indicaria que és un personatges difunt en el moment de la construcció de la portalada. Hi ha altres versions que ens diuen que el personatge eclesiàstic es podria tractar del Papa i no de l’arquebisbe de Tarragona. Si s’ha menystingut aquesta possibilitat és perquè en els brancals de la mateixa façana trobem a Sant Pere i Sant Pau que ja serien la representació del Pontífex no obstant, la representació del Papa sí que tindria un sentit al situar-lo entre Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV doncs estaria legitimant el status reial d’aquest últim.

Segons aquesta interpretació la portalada de Ripoll respondria a l’exaltació d’un moment esplendorós del país, una consciència de triomf o d’enfortaliment polític i sobretot de legitimació religiosa de la política de conquesta dels monarques catalans. Col·locant  a la mateixa alçada, tant al·legòricament com físicament, Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV  amb el rei bíblic David, «l’escollit de Déu ».

Rei David i els seus músics de la cort

La mà de Déu

Als homes i dones de l’Edat mitjana no els hi era fàcil imaginar-se a Déu. Per aquesta raó solia representar-lo a partir d’una mà que sorgeix del cel en un gest que es mou entre l’ordre i la protecció. Beneeix i protegeix als escollits, als màrtirs, als sants i els patriarques. Representar la mà de Déu és la solució que els pintors, escultors i miniaturistes medievals van trobar per representar allò que es movia entre el visible i l’invisible.

A l’exemple del timpà de l’Esglèsia de Sainte-Foy de Conques (segle XII) trobem la mà de Déu amb actitud de beneir a la màrtir Santa Fe, patrona d’aquesta església. Una mà (descendent) que estableix contacte amb la mà (ascendent) de la santa que prega i així entra amb contacte amb Déu.

Al MNAC (que justament fa una setmana a reobert les sales del romànic) trobem una fantàstica escena de la lapidació de Sant Esteve provinent de l’església parroquial de Sant Joan de Boí i datada vers l’any 1100.  Sant Esteve, patró dels picapedrers, fou el primer màrtir conegut. A l’escena que conservem al MNAC apareix el sant que està agonitzant al ser lapidat per un botxins que tiren pedres i que el fereixen greument fent que broti sang del cap. Amb la mirada al cel demana ajuda a Déu i, en un vèrtex, apareix la mà divina que li llença un raig amb la seva benedicció.

Altra exemple seria la dextera domini de les pintures de Sant Climent de Taüll. Perquè sí, evidentment i com no podia ser d’altra manera Déu fa servir la mà dreta i mai la sinistra esquerra… què hi farem.

Una obra mestra: El tapís de la creació

La catedral de Girona guarda un tresor únic al món. Una de les poquíssimes obres de brodat romànic que conservem. Parlem del tapís de la creació.

Aquesta obra de 4’14 metres d’ample per 3’65 d’alçada fou brodada amb llana sobre lli a finals del segle XI o principis del XII. Podem veure com no ens ha arribat una de les parts laterals i la inferior. La seva utilitat no està clara. En un principi sembla ser que estaria pensat per a un absis o un baldaquí però també es creu que podria utilitzar-se per tapar els armaris de la tresoreria o la sagristia de la catedral, que, en època romànica eren situades darrera l’altar major.

La relació amb l’antiguitat és clara. L’esquema de la composició està lligat a les antigues cúpules romanes i paleocristianes que rebien decoracions pictòriques diverses. Al centre de totes les coses, Crist amb majestat amb l’actitud de beneir. Sense barba, característica lligada a l’orientalisme i el món bizantí. A la mà esquerra sosté un llibre amb la inscripció S-CS D-S (Sanctus Deus). Aquest pantocràtor està alhora rodejat d’una inscripció ciruclar Dixit QUOQUE D(EU)S FIAT LUX, ET FACTA E(ST) LUX.

Al voltant dins d’un cercle més gran les escenes de la creació del llibre del gènesis. Les vuit escenes radials són, a dalt de tot, la representació de l’esperit sant amb la inscripció: SP(IRITUS) S(ANCTUS) D(EI) FEREBATUR SUP(ER) AQUAS ; a l’esquerra de l’esperit sant l’àngel de la tenebra TENEBRE ERANT SUP(ER) FACIEM ABISSI i a la dreta l’àngel de la llum amb la inscripció LUX. Les següents dues bandes trobem la representació de la creació del firmament amb la inscripció FECIT D(EU)S FIRMAN (EN) TU(M) IN MEDIO AQUARUM i la separació de les terres del mar UBI DIVIDAT D(EU)S AQUAS AB AQUIS, i un cercle on hi ha sis estrelles i a més, en altres dos petits cercles la lluna i el sol. A la part inferior la creació dels animals amb representacions d’animals fantàstics, interpretacions dels reals, ocells i peixos. Al costat, a la nostra dreta, Adam posant noms als animals, i a la nostra esquerra la creació d’Eva i l’arbre del paradís. Tot això envoltat de la inscripció: IN PRINCIPIO CRAVIT D(EU)S CELU(M) ET TERRAM, MARE ET OM(N)IA QUA IN EIS SUNT, ET VIDIT D(EU)S CUNCTA QUE FACERAT ET ERANT VALDEBONA.

Als laterals del gran rectangle on s’insereix el que abans em descrit les representacions dels quatre vents asseguts sobre una bossa d’aire tocant un doble corn. Fixem-nos amb els peus alats que tornen a entroncar amb la tradició més clàssica de la representació d’aquests éssers. Emmarquen aquest gran rectangle diferents petits quadrats. A la part superior trobem una representació dels anys, amb les quatre estacions al seu costat (dues a una banda i les altres dues a l’altra) i dos personatges de difícil identificació, potser Samsó i Abel o Hèrcules. A la dreta i a l’esquerra apareixen les representacions dels mesos de l’any, la representació dels rius del paradís (Geon i possiblement Fisson), les representacions del la lluna i del sol… El transcurs del temps a la romana.

A la part inferior hi ha representat el descobriment i l’exaltació de la Vera Creu de Santa Helena. El curiós del cas és que al segle XVI trobem documents que aquest tapís l’anomenen “Lo drap de l’Emperador Constantí” fent referència a aquesta petita part inferior dedicada a Santa Helena, la mare de Constantí. Això ens fa qüestionar les veritables dimensions d’aquest tapís i que la part que ens arribat podria ser només una part secundària d’aquesta extraordinària obra d’art que avui s’exposa al museu de la Catedral de Girona.