Sembla ben bé com si els quatre genets de l’apocalipsi (fam, guerra, gana, mort i victòria) freqüentessin massa sovint occident a finals de l’anomenada època medieval i als inicis de la moderna. Les noves modalitats bèl·liques tronen arreu; la Guerra dels Cent Anys(1337-1453), La Guerra de les dues Roses (1455-1485), la guerra entre Espanya i Portugal, la finalització de l’anomenada Reconquesta, la conquesta de Nàpols… La cavalleria medieval es retira per deixar passar als nous exèrcits organitzats. Abans les guerres tenien una localització concreta i duraven setmanes o mesos, això ara ha canviat; sembla que no acabin mai. Les ciutats reforcen les muralles, més baixes però més gruixudes. Tartaglia , el matemàtic, clama que l’artilleria no s’utilitzi entre cristians, és inhumà! A més, les tropes opten per la devastadora política de les “terres cremades” per tal que l’exèrcit enemic no aprofiti les infraestructures ni les terres. La fam és el genet més persistent i més conegut per a tota la població occidental. Per exemple, en aquell mateix moment, a Flandes els manufacturers es queixen per la baixa de salaris i els preus que s’alcen. Els camperols empobrits passen gana i no dubten a utilitzar la violència, que tant coneixien, per solucionar-ho. A França per representar un problema molt real, com foren les desgràcies del camperol, es crea un líder fictici, Jacques Bonhomme, que articula totes les peticions d’aquest sector. Adoptant el nom d’aquest líder es comença una revolta, la Jacquerie, contra els senyors en el pitjor moment de la Guerra dels Cent anys. Al camp d’Anglaterra és John Ball qui des de la Bíblia també ataca la pressió senyorial: “on eren els senyors en temps d’Adam i Eva?” i a la ciutat les grans famílies es disputen els poders municipals. En aquest panorama al 1347 la pesta inicia el seu viatge vers l’Europa Occidental des de la colònia genovesa de Kaffa i mostrarà a tots els Europeus com de fràgil és la vida i què poderosa és la mort. Des de Florència Giovanni Boccacio fa una radiografia del moment i des del Decameró ens mostra que el càstig diví afecta a tothom per igual, la democràcia de la mort i la seva (in)justícia divina.
No tot són trencaments i divisió, el fonamental i el comú a tots els homes i dones d’aquest occident entre dos móns és la religió. La religió no és tant sols una creença pròpia, és molt més. La religió impregna l’activitat econòmica, política, artística, domèstica, moral i alhora justifica i legitima tota la societat. És tracta d’una estructura arrelada tant social com mentalment. La cristiandat Europea és tanca sobre si mateixa, no hi ha diàleg amb el món heterodox, musulmà, asiàtic… altra vegada Europa mira a la resta del món amb superioritat espiritual, altra vegada fa impossible el debat si no és dins del seu propi sistema cultural. Ens trobem amb una Europa que en la teoria és unitàriament i uniformement cristiana. Però aquesta imatge és molt aparent. Potser, s’és cristià per inèrcia i perquè no hi ha cap altra alternativa ètica i espiritual. Al segle XIV es perceben diferents actituds en ambients laics d’aversió i desconfiança cap als eclesiàstics, al segle XV apareixeran les grans heretgies i noves interpretacions del dogma que remouran les consciències de mig continent i al segle XVI començarà una diferenciació deliberada entre allò religiós i allò laic. Malgrat això i exceptuant certes manifestacions de caràcter popular i limitades formes literàries d’elits, no hi ha a Europa al segle XIV un art, una literatura, una ciència o una moral independent al sistema cultural eclesiàstic. La contraposició entre cultura laica i eclesiàstica és bastant simplista si ens atenem que ambdues compartiren, sobretot en un inici, uns dogmes i creences religioses. Aquestes creences relaxen la vida dels homes i les dones d’aquesta època sobretot davant d’una mort que s’ha presentat com un poder universal, imparcial, sense ètica ni moral. L’ infern, el purgatori i el paradís que ofereix la religió cristiana doten a la vida d’un sentit més enllà de l’amargura de l’aniquilació terrenal.
D’aquesta manera la cristiandat dota d’una tasca o un lloc a cada individu o grup. Cada persona complia un paper a l’harmònic pla diví. Això és la teoria, la realitat és una altra: Nombrosos grups i individus havien estat exclosos, perseguits i humiliats vivint en els marges de la societat. Alguns historiadors parlen de la crisi de l’aristocràcia en aquest període tardomedieval o d’inicis de l’Edat Moderna. És cert que l’aristocràcia està en crisi pel que fa a la pèrdua del seu poder polític i militar, però no així en els seus valors que queden palesos en la moda, l’aparença i l’adopció d’un comportament aristòcrata que dona honor i prestigi. A poc a poc la comunitat agrària es desintegra a l’Europa occidental per forces internes i externes, mentre que en la comunitat urbana es consolida i es polaritza entre rics i pobres. La ciutat esdevindrà catalitzadora de conflictes socials, entre llinatges i oligarquies pròpies o el conflicte permanent als estranys. Alhora apareixerà una capa massiva i continua de pobres que si a l’Edat mitjana eren considerats com a exemplum cristi, un recordatori de crist, a principis del segle XVI el pobre serà vist com un personatge perillós i gandul, un paràsit social. Per eradicar aquesta problemàtica una solució molt urbana: l’exaltació del treball. Lluís Vives optarà per representar l’ humanisme cristià i criticarà aquesta polarització de la societat: No és digne i de bon cristià esser pobre però tampoc ho és ser excessivament ric. A Gante, Jean Van Eyck ens mostra aquesta 
nova classe social que sorgeix de les ciutats: la burgesia. Van Eyck rep l’encàrrec dels Arnorfili i proposa fer-los un retrat des de la seva habitació. Tota una transgressió. En el famós quadre se’ns mostra el què lliga als homes i les dones, una institucionalització que al segle XV ja és un sagrament: el matrimoni. Ella apareix en sota unes voluminoses teles verdes. S’ha parlat d’un intent d’amagar l’embaràs, d’una dissimulació de l’obesitat o d’un estat de gestació molt avançat. Res d’això. És la moda del moment. Una moda que amaga el cos de la dona. En algun moment determinat del segle XIV el cos es fa visible i al segle XV s’intenta comprendre: “És el cos un mirall de l’ànima?”, “Pot un cos deforme tenir una ànima pura?”. No és casualitat que Leonardo Da Vinci s’enfronti a quatre retrats de dones, ens indica que és un problema d’enorme preocupació. El dibuix torna a enfrontar al retrat i transcendeix la preocupació pel cos de l’ésser humà. El segle XV redefineix el cos de l’home que se’ns mostra en la seva millor funció: la militar. No envà quan parlem de cavaller medieval ens ve al cap el cavaller típic del segle XV amb la creació de l’arnés militar definitiu i l’armadura que més s’adapta a l’estudi del cos humà. L’escolàstica el refusa, el cos és la presó de l’ànima diran els teòlegs. Però la pesta negra arriba de manera imprevisible per aquest discurs. Mòmies i cadàvers apareixen a la iconografia d’arreu. Huizinga ho interpreta com a prova de la crisi moral que es va viure a la “tardor de l’Edat Mitjana”. Tenentti en canvi reconeix en aquell horror cap a la mort el signe d’amor a la vida. Sigui com sigui, la gent que habitava en aquells temps es troba que hi ha centenars de morts que es podreixen al carrer. Aquests cadàvers provoquen una reacció nauseabunda per la pudor que desprenen. Es visualitza personalment la fragilitat i la facilitat de provocar ferides a un cos i això fa prendre seriosament la tortura. Joana d’Arc morirà a la foguera, és crema el cos ferit, donant entendre que un cos ferit (malalt, desviat, corromput) pot ser cremat com es crema al cadàver. Però es mata per cremar? O al contrari es crema per matar? Com que aquesta pregunta no és va respondre adequadament milers de dones, cos el qual és considerava malalt, van anar a la foguera per purificar-se.
A l’edat mitjana es van proposar dos models. Els model cortès que es difon a través de la
novel·la i on el cos de la dona era un cos respectat, qualsevol fet que l’ataqués era delicte (no jurídic sinó social). Un model que propugna una sexualitat consentida i dota d’importància el corteig. Sembla quedar fora tot tipus de maltracta i violació. Aquest model fou ràpidament contestat pel segon que es proposa des de la literatura satírica on el cos de la dona és el dèbil, el malalt. Es parla de la fèmina com a fe – menor, “l’home que no arribat a ser” com diria Aristòtil. Es va teixint una realitat al llarg del segle XII que a la societat urbana del XV pren el nom de la misogínia. La primera en aixecar-se contra aquest moviment serà l’escriptora baixmedieval Cristine de Pizan des de la Querella de les dones. Però els grans escriptors misògins adoptaran un discurs molt vinculat a la mentalitat del moment. Un motiu repetit en aquesta literatura misògina serà l’olor de les dones. Les dones oloren malament, recorden al cadàver. Les dones oloren a bruixa.
