Una obra mestra: El tapís de la creació

La catedral de Girona guarda un tresor únic al món. Una de les poquíssimes obres de brodat romànic que conservem. Parlem del tapís de la creació.

Aquesta obra de 4’14 metres d’ample per 3’65 d’alçada fou brodada amb llana sobre lli a finals del segle XI o principis del XII. Podem veure com no ens ha arribat una de les parts laterals i la inferior. La seva utilitat no està clara. En un principi sembla ser que estaria pensat per a un absis o un baldaquí però també es creu que podria utilitzar-se per tapar els armaris de la tresoreria o la sagristia de la catedral, que, en època romànica eren situades darrera l’altar major.

La relació amb l’antiguitat és clara. L’esquema de la composició està lligat a les antigues cúpules romanes i paleocristianes que rebien decoracions pictòriques diverses. Al centre de totes les coses, Crist amb majestat amb l’actitud de beneir. Sense barba, característica lligada a l’orientalisme i el món bizantí. A la mà esquerra sosté un llibre amb la inscripció S-CS D-S (Sanctus Deus). Aquest pantocràtor està alhora rodejat d’una inscripció ciruclar Dixit QUOQUE D(EU)S FIAT LUX, ET FACTA E(ST) LUX.

Al voltant dins d’un cercle més gran les escenes de la creació del llibre del gènesis. Les vuit escenes radials són, a dalt de tot, la representació de l’esperit sant amb la inscripció: SP(IRITUS) S(ANCTUS) D(EI) FEREBATUR SUP(ER) AQUAS ; a l’esquerra de l’esperit sant l’àngel de la tenebra TENEBRE ERANT SUP(ER) FACIEM ABISSI i a la dreta l’àngel de la llum amb la inscripció LUX. Les següents dues bandes trobem la representació de la creació del firmament amb la inscripció FECIT D(EU)S FIRMAN (EN) TU(M) IN MEDIO AQUARUM i la separació de les terres del mar UBI DIVIDAT D(EU)S AQUAS AB AQUIS, i un cercle on hi ha sis estrelles i a més, en altres dos petits cercles la lluna i el sol. A la part inferior la creació dels animals amb representacions d’animals fantàstics, interpretacions dels reals, ocells i peixos. Al costat, a la nostra dreta, Adam posant noms als animals, i a la nostra esquerra la creació d’Eva i l’arbre del paradís. Tot això envoltat de la inscripció: IN PRINCIPIO CRAVIT D(EU)S CELU(M) ET TERRAM, MARE ET OM(N)IA QUA IN EIS SUNT, ET VIDIT D(EU)S CUNCTA QUE FACERAT ET ERANT VALDEBONA.

Als laterals del gran rectangle on s’insereix el que abans em descrit les representacions dels quatre vents asseguts sobre una bossa d’aire tocant un doble corn. Fixem-nos amb els peus alats que tornen a entroncar amb la tradició més clàssica de la representació d’aquests éssers. Emmarquen aquest gran rectangle diferents petits quadrats. A la part superior trobem una representació dels anys, amb les quatre estacions al seu costat (dues a una banda i les altres dues a l’altra) i dos personatges de difícil identificació, potser Samsó i Abel o Hèrcules. A la dreta i a l’esquerra apareixen les representacions dels mesos de l’any, la representació dels rius del paradís (Geon i possiblement Fisson), les representacions del la lluna i del sol… El transcurs del temps a la romana.

A la part inferior hi ha representat el descobriment i l’exaltació de la Vera Creu de Santa Helena. El curiós del cas és que al segle XVI trobem documents que aquest tapís l’anomenen “Lo drap de l’Emperador Constantí” fent referència a aquesta petita part inferior dedicada a Santa Helena, la mare de Constantí. Això ens fa qüestionar les veritables dimensions d’aquest tapís i que la part que ens arribat podria ser només una part secundària d’aquesta extraordinària obra d’art que avui s’exposa al museu de la Catedral de Girona.

Una obra mestra: La Mare de Déu del Mico

Mare de Déu del Mico, primer quart del Segle XVI. Joan de Borgonya. Actualment al MNAC

La Mare de Déu del Mico, o Mare de Déu del mono Joan de Borgonya va recórrer a les fonts gravades, i en concret , a la Mare de Déu del mico d’Alberch Dürer. La posició dels personatges principals és gairebé idèntica en les dues obres- exceptuant a Sant Joan Baptista que no apareix en el gravat- es disposen en composició triangular com les pintures classicistes italianes del segle XV, malgrat que la Verge de Joan de Borgonya mostra un més frontal, una espècie de maiestas. Aquesta posició hieràtica s’interpreta com un símbol de saviesa, sede sapientae, entronitzada  i sostenint el llibre obert. A més, si ens i fixem, podem llegir l’elogi de la saviesa, passatge del llibre eclesiastès de la Bíblia. Un altre element del grup central que ens pot portar a referents en altres artistes del Renaixement és la similitud d’estil entre la figura infantil recollida de Joan Baptista de la Mare de Déu de les Roques de Leonardo Da Vinci. La Verge amb la cara suavitzada ens recorda a les Madonnes del quatreccento i els detalls dels brodats, les perles els cabells al detallisme flamenc.

Albercht Durer, 1498

Iconogràficament té una procedència medieval. El mico, que apareix molt petit a la dreta de la Verge, està subjectat per una corda. Representa el vici, el pecat, la maldat… Alhora també s’associa a la sinagoga i a Eva, com també a l’encarnació del diable – simi de Déu-, i als plaers carnals.  Juntament amb  el mico trobem la representació d’un gos

Detall anyell

enrabiat increpant la figura del simi. Es tracta de la figura del guardià de la virtut, que en petit detall podem veure com porta inscrit en el collaret de cascavells la inscripció <<GELOSIA>>, guardià gelós de la virtut. El bé o anyell, que sol acompanyar a Sant Joan Baptista, al·ludeix a la puresa, la innocència i a la submissió, alhora és símbol de sacrifici. La mosca que reposa sobre seu pot ser mera casual o una simple broma del pintor, encara que sempre s’ha interpretat com a símbol del perill constant, la presència del mal pot estar en qualsevol lloc, en qualsevol moment.

Detall mico i gos

Si ens fixem amb el context veurem com el cel no és realista, sobra per mostrar-nos la representació angèlica. Al fons, escenes relacionades amb la vida de Jesús infant: l’adoració, la fugida a Egipte i el descans, totes situades a la nostra dreta. A l’esquerra l’escena de la matança dels innocents. A part també en aquest cantó trobem representats als pares de l’església: Sant Agustí, Sant Gregori, Sant Embrossi i Sant Jeroni. També a l’esquerra, emmarcat per unes estructures arquitectòniques romanes, trobem l’escena de l’anunciació i  el naixement.

Detall matança dels innocents

Tot plegat conforma un corpus ideològic i simbòlic que gira al voltant de la figura de la Mare de Déu com a mediadora entre la voluntat divina i la història humana. El conjunt i la lectura simbòlica es completen amb el baldaquí que protegeix la figura de la Verge, sostingut en l’aire per quatre àngels que són presidits a la part superior del cel pel Sol del Pare Etern.