Antigament, a la litúrgia estava completament prohibit l’ús d’instruments, només es podia adorar a Déu amb himnes. Les seves dues formes principals eren la salmodia i el cant gregorià. Aquests himnes es cantaven a una sola veu i estaven escrits en llatí. La litúrgia catòlica encara segueix avui dia fent-ne ús. A finals del segle VI, el papa Gregori va unificar la litúrgia romana i, de la mateixa manera que els altres papes desprès d’ell, es va esforçar per recopilar els cants dels diferents arquebisbats i monestirs. Per això fou necessari dotar a la música d’una notació, i després de diversos intentes va acabar imposant-se el sistema de Guido d’Arezzo (995-1050), un sistema que indicava amb línies la diferencia de la tonalitat – la forma primitiva de la nostra notació musical -. Així doncs, la major part de la música medieval que conservem és la música religiosa nascuda a les esglésies i en el monestirs, amb la única funció d’adorar a Déu. La relació existent entre l’efecte del cant litúrgic i l’arquitectura és fonamental. Si considerem les esglésies gòtiques i la seva pretensió d’elevar-se fins al cel des del punt de vista acústic, entendrem perfectament els dos efectes que produïa el cant litúrgic: Déu estava a tot arreu, doncs l’eco dels cants ressonen a tota l’església; i Déu ho escolta tot, doncs en aquestes construccions es percep fins el més mínim xiuxiueig. Tal poder de ressonància intensificava els càntics en llatí i, junts, havien de constituir una de les proves més convincents de l’omnipotència de Déu durant l’Edat Mitjana.
El cant també era decisiu a la música profana medieval. A partir del segle XI, els trobadors occitans es van convertir en les estrelles de la canó de nobles i gentilhomes. Desprès van venir els minnesinger o trobadors alemanys, melodies les quals solien assemblar-se als càntics religiosos. L’intent d’intercanvi que es va produir entre ambdues esferes es conegut com “contrafactura”. Efectivament, una melodia podia servir tant per adorar a Déu com per exaltar l’estimada, i pel que es refereix al text, només calia canviar-lo.
La innovació musical més important en l’àmbit de la música religiosa medieval fou el desenvolupament de la polifonia, que va viure el seu gran moment en l’anomenada “època de Notre-Dame”, coincidint amb la construcció d’aquesta catedral des de 1163 fins a mitjans del segle XIII. Que significa polifonia? A diferència del que passava al cor, a les peces polifòniques els cantants no interpretaven la mateixa melodia, sinó melodies diferents, el que va revolucionar la concepció de la música. Ara els músics no només havien de pensar en notes successió la qual sonés bé de forma simultània. A més, havia de determinar quina sèrie de sons simultanis podia resultar interessant. Donant a lloc el temut camp de l’harmonia.
Un dels compositors més notables de l’escola de Notre-Dame fou Perotinus Magnus, que va treballar a París al voltant de l’any 1200. A diferència dels cants gregorians, la seva música no es contemplativa sinó rítmica i enèrgica. A la catedral de Notre-Dame hauria de sonar meravellosament. Existeixen gravacions basades en antics manuscrits. La seva obra més coneguda s’anomena Sederunt principes de la qual podeu escoltar un fragment en el següent link:
http://www.goear.com/files/external.swf?file=3fd2e54
Idees extretes de Dietrich Schwanitz
