Llums i colors a l’Edat Mitjana

Encara avui són moltes les persones que, víctimes de la imatge convencional de les “edats fosques”, s’imaginen l’Edat Mitjana com una època “fosca” fins i tot des del punt de vista del color.  A aquesta època, la nit es viu en ambient poc lluminosos; a les cabanes enlluernades com a molt per el foc de la llar, a les estàncies amplíssimes de castells il·luminats per torxes o a les cel·les d’un monjo a la dèbil llum d’una espelma, i foscos (a més d’insegurs) carrers dels pobles i les ciutats. No obstant, aquesta és una característica pròpia també del Renaixement, del Barroc i, més tard encara, del període que es prolonga fins al descobriment de l’electricitat. En canvi, a l’home medieval se’l veu (o, almenys, se’l representa a la poesia i a la pintura) en un ambient molt lluminós. El que crida l’atenció a les miniatures medievals es que, havent estat realitzades tal vegada en ambients foscos amb proutes feines il·luminats per una única finestra, estan plenes de llum, fins i tot d’una lluminositat especial, produïda per la proximitat de colors purs: vermell, blau, or, plata, blanc i verd, sense matisos ni clarobscurs. L’Edat Mitjana juga amb els colors elementals, com zones cromàtiques definides i enemigues del matís.

A la pintura barroca, per exemple, els objectes són atrapats per la llum, i en el joc dels volums es dibuixen zones clares i zones fosques (exemples evidents són la llum a Caravaggio o Georges de La Tour). A les miniatures medievals, en canvi, la llum sembla irradiar dels objectes que són lluminosos per si mateixos.

Això és evidentment no només a l’època de la plenitud de la miniatura flamenca, sinó també a les obres de l’Alta Edat Mitjana, com les miniatures mossàrabs, realitzades amb contrastos molt violents entre el groc, vermell i blau, o les miniatures otonianes on l’esplendor de l’or contrasta amb tons freds i clars, com el lila, el verd, el groc sorra o el blanc blavós. A la plenitud de l’Edat Mitjana, Tomàs d’Aquino recorda (encara que reprèn les idees que havien estat difoses molt abans) que per a la bellesa són necessàries tres coses: la proporció, l’ integritat i la claritas, és a dir, la claredat i la lluminositat.

Com pot deduir-se de les paraules de Dionís, allò bell està constituït per l’esplendor i per les degudes proporcions: en afecte, ell afirma que Déu és bell “com a causa de l’esplendor i de l’harmonia de totes les coses”. Per això la bellesa del cos consisteix en tenir els membres ben proporcionats, amb la lluminositat (claritas) del color que es deguda.

Tomas d’Aquino (s. XIII)

Summa Theologiae

Extret d’Umberto Eco

Història del color groc (Part I)

El groc a l’antiguitat

El groc és, segurament, el color menys apreciat a l’actualitat. No obstant això no sempre ha tingut mala imatge. A l’antiguitat el color groc era bastant volgut. Les dones romanes, per exemple, acostumaven a utilitzar aquest color per assistir a cerimònies o enllaços matrimonials. A les cultures no europees com l’asiàtica o l’Americana del sud, el groc sempre ha tingut una connotació positiva: A Xina, durant molt temps va estar reservat a l’Emperador, i segueix ocupant un lloc important a la vida quotidiana xinesa, associat al poder, la riquesa i la saviesa. Però bé és cert que a Occident el groc no s’aprecia tant: en ordre de preferències, sol citar-se en últim lloc desprès del blau, el verd, el vermell, el blanc i el negre.

El groc a l’Edat Mitjana

Per conèixer aquest escàs interès pel color altre vegada tenim la solució a l’Edat Mitjana. La principal raó d’aquest desamor es deu a la competència deslleial de l’or.: amb el temps, el color daurat va absorbir els símbols positius del groc, tot el que evoca el Sol, la llum, la calor, i, per extensió, la vida, l’energia, l’alegria, la potència… l’or es veu com el color que brilla, il·lumina i calenta. En canvi, el groc, el quedar desposseït d’aquesta part positiva, es veu convertit en un color apagat, mate, trist, que recorda a la tardor, la decadència, la malaltia…. Però, pitjor, encara, es va transformar en el símbol de la traïció, de l’engany, la mentida… A diferència dels altres colors de base, que posseeixen un doble simbolisme, sembla ser que el groc és l’únic que ha conservat únicament l’aspecte negatiu.

Es veu molt bé en les representacions medieval, on els personatges devaloralitzats solen portar roba groga. A les novel·les els cavallers felons (aquells que eren mals vassalls i calia desconfiar d’ells) apareixien vestits de groc, com Ganeló de la cançó del Rotllan que va convertir-se en l’arquetip del traïdor en la literatura de l’època. Fixem-nos en les imatges que a Anglaterra, Alemanya, i desprès a tota Europa occidental, representen a Judes.  Amb el pas del temps aquesta figura adopta els atributs infamants: es pinta primer amb el cabell vermell; llavors, a partir del segle XII, es representa amb robes grogues i, per a rematar-ho, el pinten esquerrà! No obstant, cap text evangèlic descriu el color dels seus cabells o de la seva indumentària. Es tracta d’una pura construcció de la cultura medieval. Textos de l’època ho diuen, a més, amb tota claredat: El groc és el color dels traïdors. Un d’aquests textos ens relata com es va pintar de groc la casa d’un falsificador de moneda i com fou condemnat a vestir peces d’aquest mateix color camí a la foguera. Aqueta idea de la infàmia s’havia mantingut d’un segle a un altre.

No sabem molt bé perquè el groc s’associa a la mentida, podríem buscar la raó en la seva fabricació a base de vegetals i sulfúrics com el sofre que evoca al dimani per provocar desordres mentals però com explicació resulta molt insuficient i agafada pels pèls. Només sabem que en els manuals de receptes per a fabricar colors de finals de l’Edat Mitjana, el capítol dedicat al groc sempre es menys extens i es troba al final del llibre. No podem més que constatar que, a mitjans del període medieval, a tot l’Occident el groc es converteix en el color dels mentiders, dels embusters, dels tramposos però també el color que s’imposa a les persones a les que es vol condemnar o excloure, com va passar amb els jeus. De fet, l’estrella groga es va inventà ja a finals de l’Edat Mitjana. Es Judes qui transmet el seu color simbòlic al conjunt de les comunitats jueves, primer a les imatges, llavors a la societat real. Coincideix quan els cristians ja no els queden enemics exteriors, amb el fracàs de les croades es busquen els enemics a casa; jueus, heretges, càtars, bruixes… es creen per a ells uns codis de roba.  Alhora, un altre significat negatiu més, sabem que a les ciutats medievals on s’exhibia una bandera groga a mitja asta  significava que hi havia perill de pesta.

Idees extretes de Michel Pastoureau

Història del color vermell (Part III)

HISTÒRIA DEL COLOR VERMELL A L’EDAT MODERNA

Als protestants de l’entrada Edat Moderna no els hi  agradava gens doncs, el color vermell, era el color dels “papistes”. Als reformistes protestants el vermell els hi semblava immoral. Es refereixen a un passatge de l’Apocalipsi  en el que Sant Joan explica com la gran prostituta de Babilònia cavalcava, vestida de vermell, sobre d’una bèstia. Per Luter Babilònia és Roma. Per tant, cal expulsar el roig del temple i de les robes d’un bon cristià.  Aquesta fuga del vermell no deixa de tenir conseqüències: a partir del segle XVI, els homes ja no es vestien de vermell (excepte els cardenals i els membres de determinades ordres de cavalleria). En el món catòlic, les dones si podien fer-ho. Assistim així a un curiós canvi de posicions: a l’Edat Mitjana el blau era més aviat femení (per la Verge) i el vermell masculí (signe de poder i la guerra); ara, en canvi, les coses s’inverteixen i el blau es converteix en masculí (per ser més discret), i el vermell, en femení. Conservem algun que altre rastre d’això: blau si el nadó és nen i rosa per a les nenes….

A més el vermell seguirà essent el color de la núvia fins el segle XIX. Aquest fet es deu sobretot entre les famílies camperoles, majoria a l’època. El dia de la boda, calia ficar-se la millor de les robes i una peça de roba maca i rica és necessariament vermella (doncs es aquest el color que millor els hi surt als tintorers). En aquest punt trobem la nostra ambivalència, doncs durant molt de temps les prostitutes tenien l’obligació de portar una peça  de roba vermella per a que al carrer les coses estiguessin ben clares (per la mateixa raó, es penjava una llum vermella a la porta dels bordells). El vermell descriu les dos cares de l’amor: el diví i el pecat de la carn. Al cap dels segles, el vermell de la prohibició també es va imposar. Ja estava a la roba dels jutges i en els guants i la caputxa del botxí, el que derramava la sang. A partir del segle XVIII, un drap vermell significarà perill.

Boda en Begoña

Extret de Michel Pastoreau

Veure també: El vermell a l’Edat Mitjana

Història del color vermell (Part II)

EL VERMELL A L’EDAT MITJANA

A l’Edat Mitjana, la recepta per fabricar el vermell es va perdre, a més alguns jaciments del mol·lusc del qual s’extreia es van esgotar. Per tan va haver de dedicar-se a buscar-lo en els ous d’alguns petits insectes que desparasitaven les fulles dels roures. Recollir-los fou una tasca complicada i la seva fabricació molt costosa. Però s’aconseguia  un vermell esplèndid, lluminós, sòlid. Els senyors sempre disposaven, per tant, d’un color de luxe. Els camperols podien recorres a les vulgars garbelladures de metalls, que donaven un to menys brillant. De fet, poc importa si a simple vista no es distingeixen tan un de l’altre; l’essencial està en el material i el preu. A més, per la mirada medieval , la brillantor d’un objecte (el seu aspecte mate o brillant) prima sobre la seva coloració. Un vermell molt intens es sempre senyal de potència.  A partir dels segles XIII i XIV, el Papa, fins aleshores consagrat al blanc, es vesteix de vermell. I els cardenals faran el mateix. En aquell mateix moment, en els quadres el diable apareixerà pintat de vermell, i en les novel·les sol haver-hi un cavaller traïdor i roig. I aquesta ambivalència s’accepta molt bé.

La Caputxeta vermella, que s’aventura pels boscos de l’edat mitjana, també entra en aquest joc de símbols. En totes les versions del conte (la més antiga es remunta a l’any 1000), la nena ve de vermell. Alguns historiadors afirmen que es vestien els nens de vermell per no perdre’ls de vista, altres perquè tal i com afirmen alguns textos, la història transcorre el dia de Pentecostès i la festa del Esperit Sant, color el qual és el vermell. O tal i com comenten els psicoanalistes la nena anava a retrobar-se amb el llop en el llit i correria la sang. L’historiador Michel Pastoreau prefereix l’explicació semiològica: una nena de vermell porta una pot de mantega blanca a una avia vestida de negre… Aquí estan els tres colors bàsics del sistema antic. Els trobem en altres contes: Blancaneus rep una poma vermella d’una bruixa negra. El corb negre deixa anar el seu formatge blanc que atrapa a una guineu vermella… Sempre el mateix codi simbòlic.

Els codis simbòlics a l’Edat Mitjana tenen conseqüències molt pràctiques. Alguns tintorers, a les ciutats, tenien una llicència per fabricar el vermell (amb l’autorització per tenyir també de groc i de blanc): altres tenien una llicència per el blau (tenien dret a tenyir de la mateixa manera de verd i negre). Ningú se surt del seu color. Els de vermell i els de blau viuen en carrers separats, aïllats en els suburbis perquè els seus tallers o empesten tot, i sovint entren en conflictes violents i s’acusen mútuament de contaminar els rius. S’ha de remarcar que la tèxtil era la única indústria com a tal d’Europa, un negoci major.

Veure també: El vermell a l’Edat Antiga

Història del color vermell (Part I)

EL VERMELL A L’EDAT ANTIGA

Molt ràpidament es va aconseguir dominar els pigments vermells i es van utilitzar en pintures i tints. Trenta cinc mils anys abans de Crist l’art paleolític utilitzava el vermell, obtingut sobre tot a partir de la terra ocre-vermella. Al neolític ja va es va saber extreure de les arrels d’una planta de la família de les rubiàcies. Més endavant s’utilitzarien diversos metalls com l’òxid de ferro, el sulfur de mercuri… La química del vermell va aparèixer molt aviat i fou molt eficaç d’aquí el seu èxit.

Ja a l’Antiguitat era un color admirat i se li confiaven atributs del poder, és a dir, els de la religió i la guerra. El déu Mart, els centurions romans, alguns sacerdots… tots vestien de vermell. Aquest color es va imposar perquè remetia a dos elements omnipresents en tota la història: el foc i la sang. Podem considerar-los tant positiva com negativament, pel qual es formaren quatre pols en torn els quals el cristianisme primitiu va formalitzar una simbologia tant forta que encara perdura en els nostres dies. El vermell foc és la vida, l’esperit sant del pentecostès, les llengües de foc regeneradores que descendeixen sobre els apòstols, però també és la mort, l’ infern, les flames de Satanàs… El vermell sang és la sang que crist va vessar, que purifica i santifica, però és també la carn embrutada, els crims(de sang), el pecat i les impureses dels tabús bíblics. Un sistema molt ambivalent. El sorprenent és que a la llarga, aquestes dues cares tendeixen a confondre’s. Per exemple, en els quadres tendeixen a representar l’escena del petó de Judes mostrant a un Jesús i un Judes coma  dos personatges gairebé idèntics, amb les mateixes túniques, els mateixos colors, com dos pols diferents d’un iman. A l’Antic Testament el vermell està associat tant a la falta i al prohibit com al poder i a l’amor.

En el sistema cromàtic que va durar tota l’antiguitat , que girava en torn a tres pols, el blanc representava l’incolor, el negre era grosso modo allò brut, i el vermell, l’únic color digne d’aquest nom. La supremacia del vermell es va imposar a tot Occident. Parlar del color vermell es gairebé un pleonasme. Algunes paraules, com coloratus en llatí, o colorado, en castellà, signifiquen a la vegada “vermell” i “acolorit” En rus krasnoï vol dir “vermell”, però també “bell”, “bonic”. Podria dir-se que el vermell representa per si sol a tots els altres colors, que ell és el color.

Idees extretes de Michel Pastoreau

Història del color Blau (Part III)

El Blau a l’Edat Moderna

La guerra entre el blau i el vermell que em vist com va començar a l’Edat Mitjana va allargar-se fins al segle XVIII. A principis de l’Edat Moderna, la ona moralista que va provocar la Reforma va afectar també als colors: és va decidir quins eren els colors dignes i quins no. El protestantisme va articular-se entorn el blanc, el negre, el gris, el bru… i el blau. Només cal comparar els quadres de Rembrandt, pintor calvinista que té una paleta molt contiguda amb Rubens, pintor catòlic i amb una paleta molt colorista.  Si ens fixem amb els quadres de Philippe de Champaigne veureu que estan plenes de color mentre és catòlic i es tornen més austeres, més blavoses, quan s’acosta als jansenistes.  El discurs moral, recollit per la Contrareforma, també promou el negre, el gris i el blau en el vestuari masculí. I a més segueix aplicant-se als nostres dies.

Al segle XVIII el color blau es converteix en el favorit dels europeus. La tècnica millora: a la dècada del 1720 un farmacèutic de Berlin inventa per accident el famós blau de Prússia, que permet als pintors i tintorers diversificar els matisos foscos. A més comença  a importar-se massivament l’índic o anyil (Indigofera) de les Antilles i d’Amèrica Central, que a més de tenir un cost més reduït, és un colorant molt més potent que l’antic pastel. L’índic d’Amèrica provocarà la crisi de les antigues regions d’extracció de la planta de pastell. Toulouse i Amiens s’arruïnen mentre Nantes i Bordeus s’enriqueixen.

Dones vestides de blau, la primera de Rembrandt, la segona de Rubens

El Blau a l’Edat Contemporània

El Romanticisme accentuarà aquesta tendència creixent del blau. De la mateixa manera que el seu heroi, el Werther de Goethe, els joves europeus vesteixen de blau, i la poesia romàntica alemanya celebra el culte a aquest color tant melancòlic; algun eco d’aquesta melancolia ha quedat en el vocabulari com ara el blues… L’any 1850, una peça de roba li dona un altre empenta: els texans, inventats a San Francisco per un sastre jueu, Levi-Strauss, i, amb la seva gruixuda tela tenyida d’índic, introdueixen el blau en el món del treball. S’ha d’esperar fins a la dècada dels anys 30 del segle XX per que a Estats Units els texans es convertissin en una peça de roba utilitzada pel temps lliure, i desprès, a la dècada dels 60 com una marca de rebel·lió, encara que només per un període curt de temps, doncs el blau no pot ser realment rebel.

El blau ha anat adquirint significat polític. A França era el color dels republicans enfront del blanc dels monàrquics i el negre del partit clerical. Però poc a poc s’ha anat desplaçant cap al centre, deixant-se desbordar a la seva esquerra pel color vermell socialista i desprès comunista. D’alguna manera ha estat expulsat cap a la dreta.

Desprès d’alguns segles bastant agitats el blau ocupa el tron dels colors. Segurament d’aquí trenta anys el blau seguirà sent el primer, el colo preferit. Sencillament perquè és un color consensual per a les persones tant físiques com morals: els organismes internacionals, la ONU, la Unesco, el Consell d’Europa, la Unió Europea, tots han escollit un emblema blau. És un color que no impacta, no desagrada i suscita unanimitat. Per aquesta raó ha perdut la seva força simbòlica.

Avui, normalment, quan algú diu que li agrada el blau, significa que vol que se l’ubiqui entre les persones sensates, entre els que no volen rebel·lar res de si mateixos. En certa manera, em tornat a una situació pròxima a la de l’Antiguitat: de tan omnipresent i consensuat, el blau torna a ser un color discret. El més raonable de tots els colors.

Idees extretes de Michel Pastoreau

Relacionat:

El Blau a l’Edat Antiga

El Blau a l’Edat Mitjana

Història del color Blau (part II)

El blau a l’Edat Mitjana

Coronació de la Verge, Jaume Ferrer

Al principi de l’Alta Edat Mitjana el blau segueix tenint poc prestigi i així, per exemple,  els colors litúrgics, que es formen a l’època carolíngia, l’ignoren (es construeixen entorn al blanc, el vermell, el negre i el verd).  El blau segueix absent al culte catòlic. Però tot va canviar als segles XII i XIII…

No és que aprenguessis a fabricar més fàcilment el blau sinó que està relacionat a un canvi profund a les idees religioses. El Déu dels cristians es converteix precisament en un Déu de la llum. I la llum es torna blava. Per primer cop a Occident es comencen a pintar els cels de blau (abans eren negres, vermells blancs o daurats). A més comença el culte marià. Ara bé, la verge viu al cel… a partir del segle XII doncs, apareixerà en imatges coberta amb un mantell o vestits blaus. La verge es convertirà en la principal promotora del blau.

Alhora existeix una segona raó per aquesta canvi vers al blau. A l’època s’estava vivint un autèntic frenesí per la classificació; es volia establir una jerarquia dels individus, atribuir-los senyes d’identitat, codis de reconeixement. Apareixen els cognoms, els escuts d’armes, les insígnies de càrrec o funció… Però els tres colors tradicionals de base (el blanc, vermell i negre) permeten unes combinacions limitades. Es passa d’un sistema basat en tres colors a un basat en sis (s’afegeixen el blau, el verd i el groc). El blau es converteix en una espècie de contrari del vermell. Cap al 1130, quan l’abat Suger va fer reconstruir l’església de Saint-Denis, va voler omplir-la de colors per a dissipar les tenebres, i sobretot de blau. Es va utilitzar pels vitralls un producte bastant car, el cafre, al que bastant més tard se li donà el nom de “blau cobalt”. Des de Saint-Denis, aquest blau, es va difondre fins a Mans, i més endavant a Vendôme i a Chartres, on es convertiria en el famós blau Chartres.

Vitralls de a Catedral de la nostra Senyora de Chartres

Alguns homes d’església dissertaven sobre els colors, realitzaven experiments òptics, investigaven l’arc iris… Es trobaven profundament dividits entre els “cromòfils” que creien que el color era llum i, per tant, una manifestació divina, d’aquí que volien utilitzar-lo per totes parts; i els “cromòfobs” que consideraven que el color era matèria, i, per tant, quelcom vil i poc digne. Malgrat tot, la primera afirmació va guanyar de molt lluny i, de cop, el blau es va veure divinitzat i es va difondre no només als vitralls i obres d’art, sinó també a tota la societat: la Verge era vestida de blau, el rei de França també ho farà. Philippe Auguste, i més endevant, el seu net Sant Lluís, foren els primers en adoptar-lo (Carlemany no ho hauria fet mai!). Els senyors feudals, per descomptat, es van afanyar a imitar-los. Al cap de tres generacions el blau es va convertir en una moda aristocràtica.  La tècnica va arribar desprès, els tintorers, animats i molt sol·licitats, rivalitzaven entre ells per aconseguir fabricar blaus magnífics.

De fet, el blau diví va estimular l’economia del moment, la demanda de la herba del pastell (la única de la que s’obtenia el colorant blau) es va disparar. Es va començar a cultivar a mode industrial i va enriquir a regions com Turíngia, la Toscana, Picardia o Toulouse.  A Estrasburg, els comerciants de la granza (també coneguda amb el nom de roja o raspallengua), la planta que donava el color vermell, estaven furiosos. Inclús van arribar a subornar a un mestre vidrier encarregat de representar al diable als vitralls perquè el pintés de blau, per degradar d’aquesta manera el seu rival. Tots sabem qui va sortir guanyant.

Coronació de Philippe August

Idees extretes de: Michel Pastoreau

Relacionat: Història del color blau a l’edat antiga

Història del color Blau (part I)

EL BLAU A L’EDAT ANTIGA

Des de que disposem d’enquestes (1890 aprox.) el blau és el color que ocupa el primer lloc com a favorit a tot occident, tant a França com a Estats Units com a Nova Zelanda, tant en homes com en dones, indistintament de la seva classe social o professió.  Però durant molt de temps el blau fou un color molt poc apreciat.

No es troben evidències d’aquest color ni en les coves del Paleolític ni al  Neolític, que és quan es desenvolupen les primeres tècniques de tints.  A l’Edat Antiga ni tant sols es considerava un color vertader, estatus que només tenien el blanc, el vermell i el negre. Amb l’excepció de l’Egipte faraònic on s’assegurava que procurava la felicitat al més enllà, fet que explica els magnífics objectes verd-blavosos que fabricaven a base de coure.

Potser és degut a la dificultat de la seva fabricació i dominació, raó per la qual no va tenir cap paper en la vida social, religiosa o simbòlica de l’època.  A Roma, era el color dels bàrbars, dels estrangers (sembla ser que als pobles del nord els hi agradava el blau). Hi ha abundants testimonis escrits que asseguren que tenir ulls blaus per una dona era senyal de mala vida i per un home marca de ridiculesa.  Aquesta idea es veu reflectida al vocabulari, doncs al llatí clàssic les paraules relacionades amb el blau són inestables i imprecises. Quan les llengües romàniques van forjar el seu vocabulari de colors van haver de buscar-lo fora, en les paraules germàniques: blau (en alemany i català es diu tal qual) i en les àrabs: azraq (d’on ve la paraula azul). La absència del blau als textos va fer dir a estudiosos del llenguatge del segle XIX que els grecs no eren capaços de percebre’l.

Els textos bíblics de l’antiguitat estan escrits en hebreu, arameu i grec, llegues que utilitzen molt poques paraules per designar els colors. Van ser doncs, les traduccions el llatí i més endavant a les llegues modernes les que afegiren els colors a la Bíblia. Allí on en hebreu hi posava “ric” el llatí ho traduïa com a “vermell”. En lloc de dir “brut” dirà “gris” o “negre”, “brillant” es convertirà en “púrpura”, etc. A excepció del Zafir, la pedra preferida pels pobles de la Bíblia, amb poques feines hi ha lloc pel blau. Aquesta situació del blau perdurarà fins a l’Alta Edat Mitjana, però, aviat tot va canviar. En els segles XII i XIII es rehabilita i es promociona el blau.

Idees extretes de: Michel Pastoreau

Relacionat: Història del color Blau a l’Edat Mitjana