Els pensaments de Descartes

Durant la seva participació a la guerra dels Trenta Anys, René Descartes (1596- 1650) va estar a la regió i ciutat de Ulm, on feia molt fred, i on s’havia d’arraulir al costat d’una estufa – així ho explica ell mateix -. En una ocasió, es va adormir amb el calor del foc i va tenir tres somnis. Quan va despertà, havia trobat el nou ideal de la filosofia: les matemàtiques. Els enunciats de la filosofia havien de ser tan sòlids i rigorosos com els de les ciència matemàtica. Per poder accedir a ells, Descartes va començar dubtant de tot. I així va trobar fonament de tots els fonaments, la base de la filosofia moderna i la pedra sobre la que va aixecar la seva nova Església.

La base era aquest argument: si dubto de tot, no puc dubtar de que dubto:un argument que proporcionava seguretat. El nou primer principi era el Jo o el subjecte. Tota negació ha de fer una excepció amb si mateixa: la democràcia no pot votar-se a si mateixa; l’estómac no pot digerir-se a si mateix; el golafre no pot devorar-se a si mateix ; el jutge no pot jutjar-se; en una frase: el Jo no pot fer abstracció de si mateix.

I així fou com Descartes va pronunciar la frase més cèlebre de la història de la filosofia:

Je pense, donc je suis

Descartes parlava francès però tenim una variant berlinesa sobre l’origen d’aquesta frase en els versos següents:

Estic assegut a casa menjant mandonguilles;

De cop truquen a la porta.

Em sorprenc, m’estranyo, em sobto

Em dirigeixo a la porta,

Obro i miro,

I qui està allà fora?

Jo!

La versió més coneguda d’aquesta frase està en llatí, i diu així: Corgito ergo sum, que en català vol dir: Penso, llavors existeix, i sonava amb la veu de Descartes així: Je pense, donc je suis .

Això fou revolucionari. Fins llavors, les reflexions dels filòsofs sempre havien començat des del món dels objectes. Descartes, en canvi, situa la consciència en el punt de partida de la seva carrera d’obstacles filosòfica. Des d’aquí s’abalança sobre el món material, l’incendia i el foc del pensament consum tot allò que no es rigorosament lògic, fins que l’únic que queda a les seves mans es el que pot mesurar matemàticament: l’extensió, la figura, el moviment, el nombre.  Tota la resta – el gust, l’olor, la calor i el color- no són per ell més que condiments subjectius amb els què la consciència humana enriqueix la sopa del món material.

D’aquesta manera, Descartes difon la idea d’un món sense olor, sense gust, sense color, un món que obeeix  totalment les lleis mecàniques. Es un món desencantat i sotmès al domini de la causalitat (principi causa-efecte) i a la matemàtica, allò que obra una fissura a l’antiga unitat del cosmos: en aquesta ruptura reflexiva amb el món dels objectes, el subjecte es descobreix a si mateix com el que condimenta la realitat; d’aquesta manera es distingeix a si mateix com a esperit, com a realitat diferent de la matèria. A partir d’ara, subjecte i objecte estan enfrontats. I el món dels objectes es desvesteix per deixar-se investigar pel subjecte de la ciència: en ella, la subjectivació del Jo i la objectivació del món van unides.  Posteriorment això s’anomenarà dualisme (del llatí duos, dos).

I com Descartes afirma l’independència de l’activitat de la raó enfront al món, es converteix en el pare del racionalisme (la posició filosòfica que subratlla el poder de la raò).

El moviment de la Il·lustració (II)

Religiositat i agnosticisme

La religiositat tradicional es sotmet al filtre implacable de la raó, i d’aquesta reunió apareixeran essencialment tres respostes al fenomen religiós: la religiositat il·lustrada, la exaltació d’una religió natural i l’agnosticisme.

La religiositat il·lustrada clavava les seves arrels en un passat llunyà, però reinterpretant des del segle XVI a la llum de nous postulats i una nova sensibilitat. Molts il·lustrats van seguir fidels a la seva fe malgrat que la intentaren de fer-la compatible amb les noves explicacions sobre la natura i l’univers o la organització de la societat, i criticaren múltiples aspectes de la pràctica religiosa, la pastoral, la disciplina o l’apostolat.  De qualsevol manera, les diferencies personals o nacionals, en  cada cas, són molt acusades. Per exemple; a Espanya els il·lustrats catòlics, dirigien les seves critiques no contra la fe, sinó contra unes determinades maneres d’entendre-la o practicar-la o contra certes actituds e institucions de l’església i, fonamentalment, contra certes individualitats o organitzacions eclesiàstiques, i fins i tot, contra el propi estament eclesiàstic. Entre els personatges més significatius de la Il·lustració hi hagueren protestants i catòlics, encara que algun d’ells eren considerats heterodoxes, o almenys perillosos en les seves respectives esglésies.

La Il·lustració fustigarà, a més, la religió revelada i impulsarà una religió nautral. El Dèu dels cristians, afirmaven alguns il·lustrats, no es raonable, “Es fa dir pare i es comportà com un tirà” (Voltaire), “Ha creat l’home en el món i li demana que renunci a les coses del món”  (Helvètius).  N’hi ha prou en creure, diran alguns, en un Déu creador, un ésser suprem, u deixar de banda els dogmes cristians (producte de la fantasia o d’interessos) i al clergat (embadocats en el seu propi benefici). Voltaire, símbol de molts d’ells, criticarà els llibres sagrats, la història sagrada, l’organització de l’església i la moral cristiana. El que no es conforme amb la raó repugna a la natura humana: repugnen els miracles, repugnen els misteris.

De l’actitud crítica es passa, en certs casos, a posicions agnòstiques, materialistes o atees.  Un pamflet resumeix formulacions virulentes: El testament del cura Meslier. Certes visions tradicionals, sobretot franceses, interpretaven el segle XVIII com el segle de l’ocàs de la Providència. La incredulitat i l’ateisme, que culminarien el la impietat triomfant de la Revolució Francesa, serien es senyals precursores del fenomen de la mort de Déu.

Es un exemple el text de la moral laica de Holbach on conclou que la moral està fundada sobre la natura, les necessitats i sobre els interessos dels homes que sense ella no poden ser feliços. Així que l’ interès de tot home és ser virtuós, entenent la virtut com el conjunt d’actes útils sobre una societat. És per aquesta raó que quan Holbach reflexiona sobre el sagrament del matrimoni, ell més aviat té la idea d’un contracte de reciprocitat destinat a aconseguir la felicitat mútua, basant-se amb els sentiments, el respecte i la tolerància.  Així doncs, segons les idees de Holbach, cal la salvació de la moral alliberant-la de la religió. No és deu qui ens ordena com em d’actuar ja que els cultes no garanteixes un camí recte.  La natura com a guia de l’home, la religió, a més de ser la força contraria a la natura, perd el seu sentit.

En aquest context apareix el concepte de la tolerància universal com a base per aconseguir la felicitat. Una eina fonamental per la convivència política i social. La llibertat de culte i consciència s’integra dins d’aquest ideal de tolerància. Alhora també serà assimilat per alguns monarques i caps de govern.

Les il·lustracions nacionals

S’admet que la Il·lustració té un motlle particular a cada país i que el conjunt de moviments il·lustrats europeus obeeixen un ritme cronològic diferent. L’exemple és que totes les llengües d’Europa es serveixen a si mateixes per a construir les paraules clar: Il·lustració, die Aufklaerung, the Enlightenment, l’, as Luzes…

La caracterització de les Il·lustracions nacionals, requereix de l’estudi comparat de quatre factors fonamentals: el pensament, les formes culturalsL – art, lletres, ciències i tècnica -, la religió , i la política. En altres països, com Espanya i els Estats Italians foren formes eclèctiques de Il·lustració, amb fluxos estrangers però amb essències pròpies.

És obvi senyalar que, a part de les diferències nacionals la Il·lustració va tenir formulacions territorials, i fins i tot locals no sempre coincidents. La influència del missatge il·lustrat a les àrees rurals van arribar d’una forma apagada i peculiar tot i que es cert que no han estat gaire investigades.

En conjunt, la Il·lustració fou preferentment, però no exclusivament, europea. Sorgeix als països europeus protestants o catòlics, com Gran Bretanya, França, Paissos Baixos, les Províncies Unides i desprès s’estén a l’Europa Occidental, meridional, central i oriental. També saltà a l’Amèrica ibèrica i saxona i a Austràlia.

L’Anti-Il·lustració

Si la il·lustració és un fenòmen plural, l’antiil·lustració (o obscurantisme) també ho serà. Els mitjans que utilitzarà aquesta resistència seràn diferents degut a la diversitat de països. Hi ha una dinàmica de control de tot allò que es publica. A partir de la segona meitat del segle XVIII el nombre d’obres religioses cada vegada és menor i el d’obres no religioses (filosòfiques, científiques, històriques…) serà major. El moviment de resistència tindrà en bona part de control del món de l’imprenta i adoptarà dues vies diferents: La dogmàtica (condemna), l’argument autoritàri, la desqualificació és qüestió de poder o la via de raonar contra el racionalisme, però això serà una contradicció per el moviment de resistència. No hi haurà grans figures dintre d’aquest moviment.

L’anti-il·lustració es desenvoluparà desde dues perspectives: La defensa de la religió, el dogma o la filosofia escolàstica i  tot el que es pot sintetitzar en la doctrina apol·lègica o un atac frontal al pensament il·lustrat usant arguments efectistes aplicats a realitats molt diferents. S’anirà extenent així una imatge polèmica i falsa de la Il·lustració que els reacionaris del segle XVIII i els intefristes del XIX es van encarregar de propagar.

Veure també: El moviment de la Il·lustració

El moviment de la Il·lustració

La historiografia dels anys cinquanta va posar de moda identificar il·lustració amb “l’esperit del segle XVIII”. Però s’ha de reconèixer que el segle XVIII no fou, tot ell, il·lustrat i que juntament amb la Il·lustració, existiren permanents tradicions i fins i tot una anti-il·lustració. L’anomena’t “esperit del segle” recull més aviat, les idees o tendències pròpies d’un marc espiritual, social i fins i tot – en part – cronològic determinat.

Aufklärung

La Il·lustració s’entén millor si se la considera, no com un sistema de idees, i menys com una ideologia, sinó com una actitud capaç de transformar a l’home i al món que el rodeja. El fonament de l’actitud es troba en definicions e la època, com el sapere aude de Kant, i el Osez penser par vous même volterià o el propio entendimientode Feijoo, i s’expressa, sobretot a través de tres postulats: la fe en la capacitat creativa i transfiguradora dels sabers, el respecte crític (i a vegades el atac a la fe cristiana) i l’afany de reformes.  La Il·lustració suposa doncs, una actitud global que envolta una concepció de la vida centre el qual és l’home, independitzat de les tuteles socials, polítiques i religioses tradicionals, i posseït d’una fe en els seus propis mitjans, raó i ciència, que li permeten resoldre els problemes de l’existència i dominar la natura, el que es concreta en un humanisme optimista i progressiu.

És fa referència a un únic moviment, però no és exactament únic ni el mateix arreu. Malgrat que hi ha un marc camú canvia el context. Les Lúmieres franceses són considerades les precursores però des del punt de vista cronològic no ho són, sinó que reben l’herència de la revolució científica anglesa (Newton, Bacon…), malgrat que seran els francesos qui s’apropien d’aquests valors il·lustrats. Per tant el terme “El segle de les Llums” no és acceptat pels historiadors que no creuen en la durada d’un segle sencer i creuen en més d’una il·lustració, en velocitats diferents. En el cas hispànic per exemple no comença fins a finals del segle XVIII on el Barroc perdurarà fins llavors.

La fe en les “Llums”

El protagonista d’aquesta capacitat és l’home, un nou centre d’interès i seu de tots els valor. L’home, per la sensibilitat il·lustrada , no només busca ser útil a si mateix, sinó també als demès.  I, per això, supera el vell dualisme entre el cos i l’anima i es reconeix com “un ésser de carn i ós, integrat a la natura que l’envolta amb una raó i unes passions que no tenen res de reprovable.

La primera via per arribar a la veritat i al benestar personal i general és l’ús de la raó i l’esperit crític. És més, la filosofia consisteix en l’exercici del esperit crític. En comptes del principi d’autoritat, en comtes de buscar la quimera de la metafísica, el filòsof ha d’atendre a les dades que la raó u els sentits li proporcionen.  Una arma especialment subtil al servei de la raó i l’esperit crític és la ironia.  En definitiva, la raó es converteix en una força per transformar allò real.

La raó, l’esperit crític, el racionalisme, l’empirisme i el servilisme proporcionen a l’home noves certeses i noves Llums. El quadre de les Llums es completa, pels il·lustrats, amb el coneixement directe del món i de les coses. L’home es converteix en un weltbürger; parla diverses llengües, viatge per tota Europa, pren té a l’anglesa o xocolata a l’espanyola, escolta opera italiana; en alguns casos professa la impietat. L’ “afrancesament”  i l’ “anglomania” estan a l’ordre del dia però, per un cop, les essències vencen a les modes, i els diversos països reivindiquen també les seves pròpies dimensions culturals.

Classe de Naturals

Si la visió del món, sotmesa a categories de la raó, canvia, també es modificaren les explicacions sobre la persona i la societat. l’home, com a part de la natura, havia d’obeir les lleis naturals de la mateixa manera que les orbites celestials., i dites lleis han de ser també susceptibles de ser descobertes mitjançant l’observació i la inducció.

Dissipades, a través de les “Llums”, els “núvols de la ignorància”, l’home seria millor i viuria de forma més perfecte, tant en la dimensió individual, com familiar o social. El gran mite que acompanya aquest destí és la felicitat. La paraula suscita ecos prolongats en tots els països al llarg del segle i troba fórmules explicatives diverses en la novel·la, l’assaig, la poesia i la filosofia.  Dos són els grans puts de referència per aconseguir la felicitat: la natura i la història. Pels il·luministes optimistes la natura és bona, només cal que descobrir-la per atrapar la felicitat. El camí ideal per descobrir-la és la ciència. Dominada, a través d’ ella, la natura, l’home tindrà completades les seves necessitats i serà feliç. L’altra ruta d’accés a la felicitat és la Història. El passat històric s’analitza des d’un punt de vista crític i si el passat no sempre es bo, el futur serà millor, gracies el progrés dels dispersos sectors del saber i la societat. Cal mirar cap al futur perquè, remoguts els obstacles que van impedir a l’home progressar, la humanitat caminarà cap a un estadi superior.

El entusiasme pels sabers i la busca de la felicitat i el progrés per la persona i la societat implicaven un ampli pla educatiu i pedagògic. La educació és vista com el taller dels homes. Així doncs, és natural que, en opinió dels il·lustrats, l’educació sigui el motor principal dels canvis, que operi amb tot luxe d’instruments (centres, teatre, festes, diversions, premsa…) i que afecti, no només allò particular, sinó a l’àmbit complet de la societat, el terreny del públic i a les decisions de l’autoritat política.

Veure també: El moviment de la Il·lustració (II)