El terme cavalleria, en el seu sentit militar, pot definir-se essencialment com un grup professional, el grup dels guerrers d’elit que carreguen les seves llances i espases per tots els camps de batalla de l’Europa medieval. Es tractaria d’aquella cavalleria pesada que triomfava a les batalles a mitjans dels segles XI al XIV, abans de que el progrés de la pràctica militar dels arquers i, posteriorment, de l’artilleria, arribés i arruïnés la supremacia arraconant-la al nivell de vestigi prestigiós d’uns temps heroics i venerables.
A aquest aspecte militar se li vincula un segon sentit: “fer la cavalleria” (militiam facere) significa duu a terme les fites i les proeses cavalleresques. Però no només en sentit militar. El terme comporta una connotació social, progressivament aristocràtica. A la cavalleria no entra qui vol! Els prínceps i reis van deixant la seva impremta en aquest gremi professional que intenten controlar, senyalant els criteris d’accés a la cavalleria , filtrant l’entrada de qui volia accedir a ella. No obstant això no em de confondre cavalleria amb noblesa com s’ha fet sovint amb molta naturalitat. Encara podem reconèixer, com a mínim, que la noblesa controla i dirigeix la cavalleria i li presta la seva ideologia, fins al punt que, des de finals del segle XII, la cavalleria apareix com l’expressió militar de la noblesa. La noblesa considera que la cavalleria constitueix part del seu domini reservat i recluta per designació els membres que formaran part d’ella. Des d’aquell moment un cavaller no només serà un guerrer a cavall sinó un membre reconegut de l’aristocràcia. Cavaller es converteix en un títol nobiliari.
L’església no serà indiferent a l’expansió de la cavalleria. Essent conscient del debilitament del poder central entre els segles X i XI, la església va intentar protegir-se del furor devastador i del pillatge dels senyors de la guerra, que no son altres que el poders locals, els castlans al davant dels seus cavallers. Per salvaguardar les propietat eclesiàstiques, els seus béns o les seves persones, no els quedava més remei que posar-se en mans d’altres castlans o altres guerrers, als que recluta amb aquesta finalitat defensiva. L’Església va assignar llavors a aquest defensors de les esglésies la missió protectora que en un altre temps va ser atribuïda als reis i prínceps. Al mateix temps intenta inculcar a aquests cavallers, primer, i a tota la cavalleria, desprès, un ideal elevat. Aquest ideal elevat no és altre que la protecció de les esglésies, dels dèbils i dels desarmats en tota la cristiandat, i, a l’exterior, la lluita contra els infidels. L’aspecte religiós no està absent de la ideologia cavalleresca però només constitueix una de les seves facetes.
Potser el terme “ideologia”, aplicat al fenomen de la cavalleria es queda curt. La noció de “mitologia” pot resultar més apropiada, doncs la cavalleria es troba impregnada de un alt grau de connotacions idealistes, ètiques i honorífiques. La literatura es va apoderà d’ella des dels seus orígens, transfigurant-la progressivament mitjançant la creació d’herois emblemàtics com Roldàn, Lancelot, Alexandre o el rei Artur. Somni i realitat es barrejaven, d’aquesta manera, per formar en els esperits, una cavalleria que, més que un gremi, es converteix en una institució, una manera de viure i de pensar, el reflex d’una civilització idealitzada.
Idees extretes de Jean Flori
