L’heretgia càtara

La bula anomenada Unam sactam, de 1302, declarava que els homes només podien arribar a la salvació eterna si acataven l’obediència del Papa de Roma. Amb aquesta publicació s’assolia un dels moments més àlgids del tancament de la societat europea contra els difidents de l’Església oficial.  Les noves heretgies que apareixen són interpretades com un desafiament a l’autoritat i al poder eclesiàstic dominant que veu com les doctrines i idees que es prediquen escapen del seu control. L’heretgia és, a la fi, allò que la jerarquia eclesiàstica troba intolerable per raons doctrinals o polítiques. Un dels exemples més populars i coneguts és l’ús polític que es va fer amb la condemna teològica dels càtars.

Cal distingir però el grup minoritari dels qui seguien les ensenyances estrictes i al peu de la lletra de l’Església càtara de l’ampli nombre de cristians que van simpatitzar amb aquests. Els càtars predicaven una vida senzilla de treball i recollien les creences properes de la cultura popular, amb pregaries simples que eren molt més pròximes que no pas les grans teologies ni les grans interpretacions conciliars. El perill per a l’Església no era tant a nivell doctrinal sinó que, els càtars d’Occitània, responien molt millor a les aspiracions i a la fe popular que es traduïa en una nul·la credibilitat dels predicadors que parlaven en el nom d’una jerarquia acumuladora de riqueses i aliada amb l’ordre polític feudal.

Les idees càtares havien penetrat a la població occitana molt millor que el cristianisme oficial. Un exemple és la declaració d’Arnaud Gélis, un antic criat que fou presoner de la croada contra els càtars i que afirmava que els morts se li havien aparegut i que havia confirmat que la salvació de les ànimes pot produir-se sense la mediació de cap clergue. Diu:

Crec que cap ànima d’home batejat serà comanada, sinó que Crist, al Judici, el salvarà per la seva pietat i la seva misericòrdia a tots els cristians, per molt malvats que hagin estat.

La  diferència entre les dues esglésies era claríssima. Una Església que no demana impostos, no excomulga, ni mata, ni està compromesa amb els senyors feudals i que accepta les creences popular del camperol i la pobresa evangèlica. És lògica la percepció del catarisme com una amenaça als estaments privilegiats de la societat feudal del nord. Calia exterminar l’heretgia allà on més fort s’havia implantant i crear el terror que permetria la “reconquesta” dels fidels cap a l’ortodòxia. La qualificació d’heretgia era suficient per justificar una croada que va portar cap a una repressió brutal i ferotge als culpables de pensar i creure de manera diferent.

El catarisme, una religió dualista

En essència, el catarisme era una religió cristiana fonamentada essencialment en la Bíblia i en particular en l’Evangeli segons sant Joan, i es basava en un cos doctrinal dualista, un únic sagrament de salvació (l’anomenat consolament) i unes practiques religioses estrictes. Estava organitzat en formes d’esglésies locals, que adoptaven el model jeràrquic de l’Església catòlica primitiva (bisbes, diaques, ancians).

El catarisme és un dualisme, és a dir, afirma l’existència de dos principis oposats en contrast amb el catolicisme i el seu principi únic basat en la seva definició del Concili de Nicea l’any 325: “Un sol Déu, pare totpoderós, creador del cel i de la terra”.

El text càtar per excel·lència que ens ha arribat fins a les nostres mans es titula Liber de duobus principiis (Llibre dels dos principis). El dualisme oposa Déu, autor dels esperits, del bé i del Nou Testament, a Satanàs, autor de la matèria, del mal i de l’Antic Testament. Els càtars, doncs, fan una lectura dualista de les sagrades escriptures i, en la seva recerca de respostes als orígens del món i al problema del mal, hi distingeixen dues creacions, una de bona i una de dolenta. La primera, obra del Déu veritable, és incorrupte i eterna; la segona, obra del Diable – el déu “estrany” que regna en una terra estrangera – conté totes les coses vanes i corruptibles. El Déu bo és anomenat de molt diverses maneres en boca dels càtars: Déu vivent i veritable, el Deus bonesa (Déu de bondat)… En relació amb la creació, és el “Déu de veritat i justícia”, el “Pare dels justos” o “Déu el Pare”. El príncep dolent, per contra, ni tan sols és Déu, ja que li manquen tots els atributs divins, començant per l’existència absoluta (és el “no-res”) és el món visible, sotmès al sofriment, a la corrupció i a la mort. Els càtars l’anomenen Satanàs, diable major, la serp antiga, l’enemic terrenal.

Alguns historiadors opinen que  un dels suports d’aquesta interpretació càtara, entre altres fets, parteix d’una traducció particular d’un verset del pròleg de l’Evangeli segons sant Joan que diu en llatí sine ipso factum est nihil, és a dir, literalment , “sense ell res no ha estat fet”. Els càtars occitans ho traduïen en canvi per e senes lui es fait nient, o sigui, “sense ell ha estat fet el no-res”. Per això segons la interpretació dels càtars, allò que “no és” no es obra d’aquest Déu bo, del Déu d’amor que trobem al Nou Testament, sinó d’un altre principi, el Déu dolent.

Idees extretes d’Antoni Dalmau