L’imaginari del cérvol

A l’Edat mitjana hi ha animals bons, animals dolents i , animals que resten ambigus al saber humà. Encara que l’estudi dels animals al llarg de la història sembla que caigui a l’anècdota el cert és que amb profunditat i estudiant la relació amb l’home, l’animal impregna els grans temes de la història social, econòmica, cultural, religiosa, material, jurídica i simbòlica. Indaguem sobre aquesta última.

Si trobem animals diabòlics trobem animals cristològics. El cérvol n’és un. Henri de Ferrières, escriptor dels livres du roy Modus et de la Royne Ratio, compara les deu banyes del cérvol amb el decàleg cristià:

I les seves deu banyes representen els deu manaments de la llei que Jesucrist va donar a l’home per a defensar-se dels seus tres enemics: la carn, el diable i el món.

Gaston Phoebus segueix els seus passos al conferir aquest animal com la principal caça reial. Al enumerar les diferents qualitats del cérvol, aquests dos autors no fan més que reprendre un discurs a favor d’aquest animal, que ja apareix a partir de l’època paleocristiana i que recull tota l’Edat Mitjana cristiana.

Els pares de l’Església i els bestiaris llatins que els van succeir es basen, en efecte, e algunes tradicions antigues per veure en el cérvol un animal solar, un ésser de llum, mediador entre el cel i la terra.  Això explicaria totes les llegendes hagiogràfiques i literàries construïdes al voltant del cérvol blanc, el cérvol d’or, el cérvol alat, el cérvol meravellós que fou trobat portant una creu lluminosa entre les banyes… Per altra banda el converteixen  en un símbol de fecunditat i de resurrecció (no li creixen les banyes cada any?), una imatge del baptisme, un adversari del Mal. Sobretot glosen de forma repetitiva a partir d’un vers del salm 42 que canta com l’ànima del just busca al senyor de la mateixa manera que el cérvol assedegat busca l’aigua de la font:

Quemadmodum desirat cervus ad fontes aquarum, ita desirat anima mea ad te, Deus.

Els pares de l’Església i teòlegs presenten al cérvol com un animal pur i virtuos, una imatge del bon cristià, un atribut o substitut de Crist de la mateixa manera que ho eren l’ unicorn o el xai. Per això, no dubten al jugar amb les paraules i establir un acostament entre servus i cervus: El cérvol és el Salvador.Els llibres de munteria (de caça) prenen sense cap dificultat aquesta idea: el cérvol és un animal de sacrifici, una presa sacrificada ritualment  segons el codi; la seva mort ritual es posa en paral·lel amb la passió de Crist. I els textos literaris basen el mateix joc de paraules entre servus i cervus per convertir la caça del cérvol en una metàfora de l’amor salvador.

Idees extretes de Michel Pastoureau

La truja de Falaise

Matança del porc (novembre). Portalada de Ripoll

A principis del 1386, a Falaise, Normandia, una truja d’ aproximadament tres anys d’edat, vestida amb roba d’home, fou transportada per una euga des de la plaça del castell fins a la perifèria de Guibray, on s’havia instal·lat una tarima de fusta sobre el camp de la fira. Allà, davant una multitud d’homes, dones i porcs, el botxí va mutilar la truja tallant-li el morro i fent-li diversos talls a la cuixa. A continuació, desprès de disfressar-la amb una màscara en forma de rostre humà, la penjaren a una forca fins que morí. L’espectacle no acabava aquí. Es va portar a la euga novament i, desprès d’un simulacre d’estrangulació, es va lligar el cadàver sobre una criba per tal de recomençar el ritual infamatori.  Finalment, desprès de dues o tres voltes a la plaça es van col·locar les restes  més o menys dislocades del pobre animal a una foguera.

Aquesta narració és insòlita per més d’una raó. La disfressa d’home de la truja, les mutilacions corporals, el doble ritual de càstig i sobretot la presència de companys porcins en el lloc del suplici. El que resulta menys insòlit, en canvi, a finals del segle XIV, son les execucions públiques a animals desprès d’haver comès un crim o un perjudici greu, comparèixer davant d’un tribunal, el judici i desprès la condemna a mort per una autoritat laica. Tal fou el cas de la truja de Falaise, culpable de matar a un nen de pit; el seu judici, contràriament a molts altres està documentat als arxius. Segurament és tracta de la causa millor documentada contra un animal que es conserva. Arribem a saber que la truja estava “vestida amb una jaqueta, calçons a les potes del darrere i guants blancs en les potes del davant; se la va penjar degut a l’aberració del crim”.

De judicis contra animals en trobem a diferents i abundants tribunals però no tots són iguals. Podríem agrupar-los en tres categories. Per una banda, els que s’inscriuen contra animals domèstics (porcs, bovins, cavalls, rucs, gossos) considerats individualment i que mataren o feriren de gravetat a un home, una dona o un nen. Es tracta de judicis criminal; l’autoritat eclesiàstica no intervé. Per altra banda, els judicis contra animals considerats col·lectivament: ja siguin mamífers salvatges grans (porcs senglars, llops) que devasten un territori o amenacen a la població, o sigui, amb més freqüència, animals de mida petita (rosegadors, insectes, paràsits) que destrueixen les collites. Són plagues. Als primers se’ls persegueix en batudes organitzades per les autoritats laiques. Els segons requereixen la intervenció de l’Església, que es serveix de l’exorcisme i que a vegades maleeix i excomulga als animal. En aquesta última ocasió recorda com Déu va maleir a la serp que a començaments del Gènesis va servir al Dimoni contra Adam i Eva. Finalment un tercer tipus de judici són els animals implicats en temes de crims de bestialisme (relacions sexuals entre homes, dones i animals). Aquests son difícils d’estudiar, ja que se solien cremar probablement per que no quedés constància d’aquell terrible crim.

El crim de la truja de Falaise fou comès en els primers dies de gener. El nen que tenia aproximadament tres mesos d’edat, s’anomenava Jean Le Maux i el seu pare era paleta. La truja errant, amo el qual ignorem, havia devorat el braç del nen i una part del seu rostre de manera mortal. El judici de la truja va durar nou dies, durant els quals el defensor de l’animal no va poder evitar que se la condemnés mort desprès de practicar-li les mateixes mutilacions que a la víctima. El vescomte de Falaise va exigir que el suplici es realitzés davant del propietari de l’animal per avergonyir-lo i del pare del nen “per castigar-lo per no cuidar del seu fill”.  Es va notificar la sentència a l’animal a la seva presó, com si es tractés d’un home o una dona. No obstant, cap cura va escoltar la seva confessió.

Extret de Michel Pastoreau