Tancada en si mateixa, la civilització romana, va arribar a creure que el món es reduïa a dues parts: L’Imperi i els bàrbars. Aquesta dicotomia es traslladava en la seva visió geogràfica. Vistos en contrast amb el retrat ideal del “romà”, els “bàrbars” oferien una imatge estereotipada. Els propis “pobles bàrbars” foren inventats en certa mesura pels romans que els van atribuir unes característiques d’unitat ètnica i assentament territorial que no tenien. Doncs, els “Germànics”, van tardar més de mil anys en aplicar-se a si mateixos un nom de col·lectiu comú. Fou el contacte amb els assentaments militars extrems de l’Imperi el que, al atraure pobladors bàrbars i fixar-los en les seves proximitats, van contribuir a facilitar la seva unió i a que s’agrupessin en federacions.
Es difícil mantenir el vell tòpic que ens presenta la conquesta de l’Imperi d’Occident per part dels bàrbars com una ruptura decisiva. La major part dels bàrbars que creuaren la frontera no ho van fer com invasors, sinó com a immigrants que s’establien en territori imperial amb autorització, com soldats al servei de l’Emperador ( integrats a l’exèrcit romà en un primer moment i com a grups autònoms que obeïen als seus propis caps més tard). I no només no pretenien destruir cap estructura político-administraviva existent, si no que estaven interessats en conservar-la, ja que els servia per percebre els impostos que es recaptaven pel sotmetiment de l’exèrcit.
Aquest sistema de relacions va acabar fallant a la part occidental (a l’oriental es va mantindre i l’Imperi va sobreviure mil anys més). Per entendre el col·lapse de l’Imperi d’Occident convé que observem els signes de paràlisis a l’estructura central i les fractures socials que estaven debilitant-lo des de molt abans de que els bàrbars assumissin el seu control. Els segles de decadència van veure produir-se una progressiva privatització de les funcions públiques, un augment de les desigualtats econòmiques i, com a conseqüència, la consolidació d’una capa de magnats que posseïen grans propietats i les feien cultivar per colons que fugien de l’endeutament i es posaven sota la protecció d’un patró.
Qui eren, doncs, els bàrbars que se suposa que van destruir l’Imperi? L’ historiador rus Rostovtseff ens diu que Roma va caure perquè, incapaç de “civilitzar” a les masses rurals, va haver de veure com la cultura de les capes superiors cedia davant dels camperols. Està clar que en aquesta explicació els enemics que han destruït l’Imperi són tant interns (els camperols que no s’han romanitzat) com externs. El que ens mostra que s’ha estat fent servir la denominació “bàrbar”, no només per designar a invasors vingut de més enllà de les fronteres, sinó a tots els que, per una o altre raó, no acceptaven l’ordre social imperial i, en conseqüència, no estaven disposats a defensar-lo.
La imatge tradicional d’una Roma que s’ensorra pel fracàs de les seves classes dirigents, incapaces de resistir l’empenta dels bàrbars, ha assolit, i segueix assolint avui dia, una funció moralitzadora de la major utilitat. Per a molts intel·lectuals i polítics contemporanis la nostra societat s’enfronta al perill dels altres bàrbars, que són les “masses”, a les que és necessari mantenir a ratlla per evitar que destrueixin la civilització. Fugint de pendre’s seriosament els problemes del nostre propi món, els resulta més còmode treure del calaix el vell tòpic de la decadència de Roma que no pas examinar els factors interns de divisió com poden ser l’augment en la desigualtat de els fortunes o les limitacions de la llibertat.
Quan alguns historiadors d’avui ens diuen que el que realment es va corrompre a l’Imperi tardà fou la pràctica política, al prioritzar els interessos privats als col·lectius, no és estrany que els seus plantejaments suscitin reserves, ja que poden incitar-nos a fer comparacions incòmodes amb altres situacions del present.
Extret de Josep Fontana
