El model és simple. Un personatge femení ocupa el centre. Una dama. El terme, derivat del llatí domina, significa que aquesta dona ocupa una posició dominant i al mateix temps defineix la seva situació: està casada. Es vista per un home, per un jove. El que aquest veu del seu rostre, el que endevina de la seva cabellera, oculta per un vel, i del seu cos, ocult per la vestimenta, el turba. Tot comença amb una mirada furtiva. La metàfora és la d’una fletxa que penetra pels ulls, s’enfonsa fins el cor, el crema, li porta el foc del desig. A partir d’aquell moment, l’home ferit d’amor, no somia ja res més què apoderar-se d’aquella dona. La dama és l’esposa d’un senyor, i sovint del seu propi senyor. En tot cas, mestressa de la casa que ell freqüenta. En virtut de les jerarquies que governaven abans les relacions socials, ella estava efectivament per sobre d’ell, qui emfatitza la situació amb els seus gestos de vassallatge. S’agenolla en la postura de vassall. Parla, compromet la seva fe i promet, com un home sotmès al vincle de vassallatge, no porta el seu servei a cap altre lloc. I va més enllà encara: a la manera d’un servent, fa entrega de si mateix.
A partir d’aquell moment deixa de ser lliure. La dona si que ho és d’acceptar o refutar la ofrena. En aquell instant es descobreix el poder femení. Per una dona, per aquesta dona, l’home està a prova, obligat a mostrar el que val. No obstant, si, al final d’aquest examen, la dama accepta, si escolta, si es deixa envoltar per les paraules, també ella queda presonera, doncs en aquesta societat està establert que tota dot mereix una dot a canvi. Calcades de les estipulacions del contracte de vassallatge, les quals obliguen al senyor a retornar al bon vassall tot el que rebi d’ell, les regles de l’amor cortès obliguen a la escollida, com a preu d’un servei lleial, a entregar-se del tot. En la seva intenció, l’amor cortès, contràriament al què molts creuen, no era platònic. Era un joc. Com a tots els jocs, el jugador estava animat per l’esperança de guanyar. En aquest cas, com a la caça, guanyar era cobrar la presa. A més, no ho oblidem, els mestres d’aquest joc eren els homes.
Efectivament, malgrat que la dama sigui la peça major no pot disposar lliurement del seu cos. Aquest pertany al seu pare, i ara pertany al seu marit. Conté el depòsit de l’honor d’aquest espòs, així com el de tots els homes adults de la casa, solidaris. Aquest cos, per tant, està atentament vigilat. En les cases dels nobles, sense tàbics, sense un vertaders espai per retirar-se, no es podia escapar per molt temps a la mirada de qui la espien i prejutgen que aquesta dona és mentidera i dèbil com totes les dones. A penes troben en la seva conducta el menor indicador de desviació, s’afanyen a declarar-la culpable. Llavors es fa mereixedora dels pitjors càstigs, que amenacen igualment al home que es creu els seu còmplice. L’atracció del joc residia en el perill al que s’exposaven els amants. Estimar amb amor cortès (fine amour) era corre l’aventura. El cavaller que decidia llançar-s’hi sabia el que arriscava. Obligat a la prudència, i sobretot a la discreció, tenia que expressar-se mitjançant signes, edificar, en el si de l’enrenou domèstic, el recinte tancat d’una sort de jardí secret, i tancar-se amb la seva dama en aquell espai d’intimitat.
Allà, confiat, esperava la seva recompensa: els favors que la seva amiga estava obligada a acordar-li. No obstant, el codi amorós imposava una minuciosa dosificació de tals favors on la dona tornava a prendre la iniciativa. S’entregava per etapes. El ritual prescrivia que ella acaptés primer que se l’abracés , oferia desprès els seus llavis al bes, desprès es deixava portar a tendreses cada vegada més atrevides objectiu el qual era intensificar el desig de l’altre. Un dels temes de la lírica cortès descriu el que podria haver sigut l’ “assaig”, l’experiència decisiva a la que l’amant somiava amb ser finalment sotmès i , imatge la qual, l’obsessionava i li paralitzava la respiració. Es veia estirat, despullat, al costat de la dama despullada, autoritzat per aprofitar aquella proximitat carnal. Però només fins a cert punt, doncs, la última instància de la regla del joc l’imposava contenir-se, no apartar-se, si volia mostrar el seu valor, d’un ple domini del cos. El que cantaven els poetes, doncs, emplaçava indefinidament, remetia sempre al futur, el moment en el que l’estimada cauria, en el que el seu servent prendria en ella el seu plaer. Aquest, el plaer de l’home, estava desplaçat, No residia ja en la satisfacció, sinó en l’espera. El plaer culminava en el desig mateix. És precisament en això on l’amor cortès desvela la seva vertadera naturalesa: la onírica. L’amor cortès concedia a la dona un poder indubtable, Però mantenia quest poder confinat a l’interior d’un camp ben definit, el de l’imaginari i el del joc.
Extret de Georges Duby
