Aquesta complicada Edat Mitjana: El concepte

Si viatgéssim en el temps i ens traslladéssim al Ripoll del segle XII i li preguntéssim a un camperol per l’Edat Mitjana no sabria de què li estem parlant. Li sonaria tan familiar com els conceptes URSS, Pep Guardiola o, per sort d’ell, Telecinco.  “Edat mitjana” és una convenció, un terme cronològic que es va crear a l’Edat Moderna i està totalment consolidat a l’època actual. En els textos dels primers humanistes italians (per allà al segle XIV) ja apareix amb el significat d’un medius tempus (el temps del mig). Middle Ages, Mittelalter, Moyen Âge, Edad Media, etc. No obstant, el terme en sí d’Edat Mitjana no sorgirà fins a finals del segle XVII (medium aevum) encara que anteriorment ja estava claríssim el significat clau: un interval del temps entre dues eres.

Una edat entre dos temps, però quins són aquests dos temps? L’Antiguitat per una banda, i el futur renaixentista per un altre.

En el Renaixement (Rinascita), el que reneix són les arts i les lletres clàssiques amb la idea del segle XVI que hi havia hagut dues grans èpoques de llum: Els temps clàssics de Grècia i Roma i la sortida de l’Edat Mitjana, entre aquests dos l’entremig. El que va caracteritzar el renaixement fou el descobriment del món Antic. Ara bé, si examinen en què consistia el descobriment d’aquest Renaixement veurem que no es tractava de tota l’Antiguitat sinó d’una antiguitat molt selectiva (la Grècia de Pericles i la Roma  de Cèsar i August), ni etruscos, ni Creta, ni Micenes per exemple. Aquesta idea del Renaixement com un miracle intel·lectual i totalment independent de l’Edat Mitjana la va potenciar Jacob Burckhardt, un reconegut Historiador de l’Art del segle XIX. La imatge d’aquesta gran ruptura però resulta dubtosa. Gregori de Tours, al segle VI quan escrivia les seves “histories” no va mencionar mai la caiguda de l’Imperi Romà, de fet no sembla que mai hagués pensat que va existir un món antic diferent al seu, entre altres coses perquè els successors d’August encara estaven regnant a l’Orient.  També s’ha qüestionat el desconeixement dels autors llatins i grecs a l’època medieval ja que sembla que el seu coneixement es considerava un element essencial del saber (evidentment estem parlant d’una minoria poderosa). El sentit comú ja ens fa veure que el Renaixement no s’hauria pogut produït si els textos antics no s’haguessin conservat en els manuscrits copiats una vegada i altra durant els segles medievals.

Els humanistes veien una lluminosa sortida per uns temps que ni tenien nom i que la seva major característica és estar entre l’època dels clàssics i els nous anys d’un renaixement cultural i de recuperació en tots els aspectes. La tendència d’aquests intel·lectuals era la d’agrupar una pila d’anys foscos i desgraciats en un sol període. Aquesta visió no ens ha d’estranyar pas perquè, precisament, si miraven enrere en el passat més proper trobem la crisi baixmedieval amb tots els seus horrors (fam, misèria, violència i epidèmies). La mala fama de l’Edat Mitjana depèn de forma molt clara de la projecció d’aquest període al llarg de tots els segles medievals i donar-los el mateix aspecte ( pensem que són més de 1.000 anys!). Aquest error de perspectiva genera tòpics que ens fan imaginar uns temps continuats, sense grans canvis ni polítics, ni econòmics, ni socials, ni culturals. Una Edat Mitjana immòbil, estàtica i, per tant, falsa.

Introducció al debat sobre els sexes

Es de suposar que la meitat de la humanitat està formada per dones i noies: o hauríem de dir per homes i nois? El llenguatge té certes dificultats per expressar la igualtat entre els sexes. Diem camperol i camperola, treballador i treballadora. Es com si l’home fos el model de l’humà i la dona una simple variació. En algunes llengües s’utilitza la mateixa paraula per dir ésser humà i home, com si “home” designés la totalitat del gènere humà. En anglès man significa home i èsser humà (the right of man); el mateix significa homme en francès.

Això és injust, doncs la pròpia cultura sembla ser masclista i sexista. Així mateix , el nivell de civilització d’una  societat s’ha mesurat sempre pel respecte amb el que han tractat a les dones i pel grau d’influència que elles han aconseguit. Per això tota persona que s’autoanomeni moderna i civilitzada ha de conèixer el debat sobre els sexes. No hi ha dubte: si el nivell cultural es mesura pel caràcter pacífic, el rebuig a la violència i la capacitat d’enteniment, llavors les dones són el sexe més civilitzat. Es podria objectar amb Nietzsche que aquestes són les virtuts dels dèbils, però la civilització la fan precisament els dèbils, que amb la invenció dels bons modals obliguen els forts a no comportar-se com neandertals.

Avui es considera civilitzat pensar que l’home i la dona tenen els mateixos drets. Par això cal diferenciar entre els termes sex (sexe) i gender (gènere). Aquests dos conceptes s’han establert entre nosaltres procedents del moviment feminista americà: sex designa el sexe biològic; gender els rols socials “home” i “dona” atribuïts al sexe biològic. Aquesta distinció implica el següent: el sexe biològic està fixat, però els rols socials son productes culturals que podrien ser d’una altra manera.

És quelcom lògic, però sabem que la imatge de la dona (i de l’home) ha anat transformant-se històricament, i que cada una d’aquestes imatges han estat presentades sucessivament com a la veritable naturalesa biològica de la dona (i l’home). Així per exemple abans del segle XVIII es pensava que la dona era un ésser molt més sexual que l’home – fet que va contribuir, sense cap mena de dubte, la història del pecat original -, però desprès aquesta idea es va invertir, creant el clixé de la dona pràcticament asexual de l’època victoriana.

Malgrat que avui encara no està clar què es deu a la naturalesa i que ens imposa la societat a través dels rols de l’educació, tot el món està d’acord en que la societat es serveix de la distinció dels sexes per organitzar-se a si mateixa, extraient d’ella la seva cèl·lula social bàsica: la família.  Per tant, la posició de la dona depèn de la funció que desenvolupa la família; i aquesta posició  depèn del tipus de societat. Així doncs, per poder comprendre les raons de la marginació de la dona a la Història s’ha d’aclarir els diferents tipus de societat que s’han succeït al llarg de l’evolució de la cultura.

Idees extretes de Dietrich Schwanitz

Tinc una Història per explicar

Si la Història t’intimida o t’avorreix soberanament probablement és culpa d’un professor que t’exigia que t’aprenguessis un munt de dates sense sentit. Això no només passa amb la Història segurament, ara mateix,  hi ha molts estudiants que tenen la impressió  que els continguts que han d’aprendre estan morts i que no son res més que una muntanya de conceptes que no tenen interès ni relació amb la seva pròpia vida. Al cap d’uns anys d’aquesta etapa, algunes persones descobreixen que només l’estudi de la Història permet comprendre la pròpia societat i ajuda a entendre com d’increïble resulta.  Que la literatura no és una assignatura, sinó una forma de màgia que possibilita compartir experiències i observar-ne al mateix moment. Que quan contemples en viu aquell quadre que apareixia en un lateral del seu llibre de text, tens un “no sé què” que fa que t’encanti.Segurament són dos els motius que provoquen aquest canvi: La transformació en la sensibilitatdel nostre saber i la crisi del nostre sistema educatiu. Els vells continguts semblen haver quedat congelats en el temps convertint-se així en fórmules exactes i intocables que tampoc els professionals de l’educació els defensen amb massa convicció. Si el temps passa de llarg, cal situar-nos a altres perspectives per observar-lo. Moltes persones només podem fer pròpi el Saber si significa quelcom per a nosaltres.Des d’aquesta visió caldria presentar la Història com un gran relat, per així evitar que es perdi tota la seva totalitat. De la mateixa manera amb l’Art, la Literatura, la Ciència, la música… Per aconseguir aquesta relació viva amb la nostra cultura hi ha quelcom imprescindible: deixar de banda tota solemnitat, tota grandiloqüència i tota vaguetat conceptual. El respecte cap a les aportacions culturals dels diferents autors ha de neixer de la comprensió i de la familiaritat amb ells, i no de la imitació de les reverències que els Grans homes i dones fan de ídols que no acabem de comprendre. És necessari eliminar les barreres de la incomprensió amb la finalitat que tothom el qui vulgui, pugi conèixer. Evidentment el “voler” és important, però és cert que qui tingui la impressió que val la pena, s’esforçarà.El futur depèn de com s’explica la Història.