El Blau a l’Edat Moderna
La guerra entre el blau i el vermell que em vist com va començar a l’Edat Mitjana va allargar-se fins al segle XVIII. A principis de l’Edat Moderna, la ona moralista que va provocar la Reforma va afectar també als colors: és va decidir quins eren els colors dignes i quins no. El protestantisme va articular-se entorn el blanc, el negre, el gris, el bru… i el blau. Només cal comparar els quadres de Rembrandt, pintor calvinista que té una paleta molt contiguda amb Rubens, pintor catòlic i amb una paleta molt colorista. Si ens fixem amb els quadres de Philippe de Champaigne veureu que estan plenes de color mentre és catòlic i es tornen més austeres, més blavoses, quan s’acosta als jansenistes. El discurs moral, recollit per la Contrareforma, també promou el negre, el gris i el blau en el vestuari masculí. I a més segueix aplicant-se als nostres dies.
Al segle XVIII el color blau es converteix en el favorit dels europeus. La tècnica millora: a la dècada del 1720 un farmacèutic de Berlin inventa per accident el famós blau de Prússia, que permet als pintors i tintorers diversificar els matisos foscos. A més comença a importar-se massivament l’índic o anyil (Indigofera) de les Antilles i d’Amèrica Central, que a més de tenir un cost més reduït, és un colorant molt més potent que l’antic pastel. L’índic d’Amèrica provocarà la crisi de les antigues regions d’extracció de la planta de pastell. Toulouse i Amiens s’arruïnen mentre Nantes i Bordeus s’enriqueixen.
Dones vestides de blau, la primera de Rembrandt, la segona de Rubens
El Blau a l’Edat Contemporània
El Romanticisme accentuarà aquesta tendència creixent del blau. De la mateixa manera que el seu heroi, el Werther de Goethe, els joves europeus vesteixen de blau, i la poesia romàntica alemanya celebra el culte a aquest color tant melancòlic; algun eco d’aquesta melancolia ha quedat en el vocabulari com ara el blues… L’any 1850, una peça de roba li dona un altre empenta: els texans, inventats a San Francisco per un sastre jueu, Levi-Strauss, i, amb la seva gruixuda tela tenyida d’índic, introdueixen el blau en el món del treball. S’ha d’esperar fins a la dècada dels anys 30 del segle XX per que a Estats Units els texans es convertissin en una peça de roba utilitzada pel temps lliure, i desprès, a la dècada dels 60 com una marca de rebel·lió, encara que només per un període curt de temps, doncs el blau no pot ser realment rebel.
El blau ha anat adquirint significat polític. A França era el color dels republicans enfront del blanc dels monàrquics i el negre del partit clerical. Però poc a poc s’ha anat desplaçant cap al centre, deixant-se desbordar a la seva esquerra pel color vermell socialista i desprès comunista. D’alguna manera ha estat expulsat cap a la dreta.
Desprès d’alguns segles bastant agitats el blau ocupa el tron dels colors. Segurament d’aquí trenta anys el blau seguirà sent el primer, el colo preferit. Sencillament perquè és un color consensual per a les persones tant físiques com morals: els organismes internacionals, la ONU, la Unesco, el Consell d’Europa, la Unió Europea, tots han escollit un emblema blau. És un color que no impacta, no desagrada i suscita unanimitat. Per aquesta raó ha perdut la seva força simbòlica.
Avui, normalment, quan algú diu que li agrada el blau, significa que vol que se l’ubiqui entre les persones sensates, entre els que no volen rebel·lar res de si mateixos. En certa manera, em tornat a una situació pròxima a la de l’Antiguitat: de tan omnipresent i consensuat, el blau torna a ser un color discret. El més raonable de tots els colors.
Idees extretes de Michel Pastoreau
Relacionat:
