Barcelona ha de preservar la vil.la romana de La Sagrera

Fa unes setmanes, gràcies a la col.laboració ciudadana, sortí a la llum en premsa la troballa d’una Vil.la Romana en les obres de l’AVE. En terres del districte barcelonés de Sant Martí –La Sagrera -.

L’Associació de veïns de la Sagreda y La Verneda volen reunir-se amb l’Ajuntament i l’ADIF, per demanar la conservació del jaciment i el trasllat de les peces més valuoses a la Torre del Fang (reconvertida en museu). Molts temem que el destí, com d’altres tants descobriments que tenen lloc a la nostre ciutat, sigui el buidat, catalogat i ,després,  posterior sepultat i oblit per sempre de les ruïnes.

Sense pensar només en els turistes.Quan s’estima una ciutat, se l’estima tota: amb el seu olor a mar i pi, amb les seves arrugues, amb el seu caminar de modernitat, amb les seves gents diverses, amb els seus racons nets i bruts…i, sobretot, el legat d’un passat testimoni del pas de civilitzacions.

Tot i que la colònia fundada per August, “Julia Augusta Faventia Paterna Barcino” (quasi en la seva totalitat sepultada) i les seves construccions perifèriques, mereixin escasa atenció per part del Consistori – quan es tracta d’un patrimoni de Barcelona i dels seus habitants – els ciutadans amants de la nostra ciutat no hem de resignar-nos a perdre aquests vestigis romans encara que els dirigents mirin cap a un altre costat.

Com si d’una aparició es tractés, ha caigut a les nostres mans una narració curta. Una escrit d’en Javier Calvo titulada Rius perduts i inclosa en el llibre Odio Barcelona (Ed. Melusina). El llibre ens ha obert els ulls, i deixa de ser llibre per convertir-se en realitat; en un dels seus paràgrafs diu així:

Els Mags Negres han existit en la nostra ciutat desde fa molt temps. El seu Gran Acte de Magia Negra consisteix en fer desparèixer la ciutat i reemplaçar-la per un artefacte mort. [...] Quan els homes i dones que caminen pels carrers ja no tinguin ningún vincle sagra amb el terra, les pedres i els ossos, llavors Barcelona haurà mort del tot…[...]

Representen aquestes paraules el pensament dels avall signants al veure com des de principis d’agost es destrueix un assentament romà a la Sagrera - que de segur està ben supervisat, ben sabut, ben mil.limetrat i ben assessorat – que en cap cas els moradors de Barcelona podrem admirar, ni trepitjar, ni conèixer, ni estudiar, ni poder estimar-lo com a nostra.

Sr. Alcade Trias. Srs. del Consistori. Els hi preguem que salvaguardin el patrimoni de Barcelona. Vostès poden i moralment ho han de fer.

L’enclau forma part de la nostra historia, la de nostra ciutat i es mereix la consideració que estem segurs vostès tindran.

Blogs col.laboradors firmants del Manifiest per a la conservació de la vil.la romana.

01 ToT Barcelona
02 Las Crónicas de Thot
03 Mundo Barcino
04 Las Mentiras y Verdades de la Vida
05 Qué! Foto
06 La Zona Mileurista
07 El Meu Racó
08 Tantes Històries 
09 Deixeu-me dir-ho!  
10 Vivències 

Manifest i adhesions.
Per recolzar aquesta petició i difondre el text, deixa un comentari en els blogs i/o copia aquest text en el teu propi.

La bellesa a l’antiga Grècia: Les Muses i els artistes

Explica Hesíode que, a les bodes de Cadmes i Harmonia celebrades a Tebes, les Muses cantaren en honor als nubis aquests versos corejats immediatament pels presents: “El que és bell és estimat, el que no és bell no és estimat”. Aquests versos, molt repetits posteriorment, semblen expressar l’opinió general sobre la bellesa entre els antics grecs. No obstant, a l’antiga Grècia la bellesa no tenia un estatus autònom: fins i tot podríem dir que els grecs, fins a època de Pericles (segle V a.C.), no tenien d’una autèntica estètica i d’una teoria de la bellesa. No sembla casual que gairebé sempre trobem la bellesa associada a altres qualitats, per exemple, a la pregunta sobre el criteri de valoració de la bellesa, l’oracle de Delfos respon: “El més just és el més bell”. Fins i tot a l’edat daurada de l’art grec la bellesa apareix sempre associada a altres valors, com la “mesura” i la “conveniència”. A més cal afegir-hi la desconfiança dels grecs cap a la poesia, que es farà explícit amb Plató: “L’art i la poesia( i per tant la bellesa) poden alegrar la mirada o la ment, però no estan directament relacionades amb la veritat.” I tampoc és casual que el tema de la bellesa estigui associat amb tanta freqüència a la guerra de Troia. Tampoc a Homer trobem una definició de la bellesa; no obstant, el mític autor de la Il·liada ofereix una justificació implícita de la guerra de Troia: la irresistible bellesa d’Helena absol el fet de la pròpia Helena de les desgràcies que ha originat. Menelau, un cop a conquerit Troia, es tirarà sobre l’esposa traïdora per matar-la, però el seu braç armat es detindrà paralitzat per la visió del pit descobert d’Helena.

Però no podem basar-nos en aquestes i altres al·lusions a la bellesa dels cossos, tan masculins com femenins, per afirmar que en els textos homèrics hi ha una comprensió conscient de la bellesa.  Aquesta perspectiva  originària no és pot comprendre plenament si es contempla la bellesa amb ulls moderns, com ha passat sovint a les diferents èpoques que han pres com autèntica i original una representació “clàssica” de la bellesa que en realitat era fictícia, o producte de la projecció al passat del món modern (pensem en el classicisme de Winckelmann). De fet la mateixa paraula Kalón, que només impròpiament pot traduir-se per “bell”, ha de posar-nos alerta: Kalón és el que agrada, el que suscita admiració i atrau a la mirada. L’objecte ho és en virtut de la seva forma, que satisfà els sentits, especialment la vista i l’oïda. Però no són només aspectes perceptibles pels sentits els que expressen la bellesa d’un objecte: en el cas de cos humà també té un paper molt important les qualitats de l’ànima i del caràcter, que són percebudes amb els ulls de la ment més que amb  els ulls del cos.

Així, podem parlar d’una primera comprensió de la bellesa, encara que està lligada a les diverses arts que l’expressen i no tenen un estatut unitari: en els himnes la bellesa s’expressa amb l’harmonia del cosmos, a la poesia s’expressa amb l’encant que fa gaudir als homes, a l’escultura amb la mesura proporcionada i amb la simetria de les parts, a la retòrica amb el ritme adequat.

Muses i Gràcies,

filles de Zeus, vosaltres que

un dia a les bodes de Cadme

vàreu cantar la bella cançó:

“El que és bell és estimat;

el que no és bell no és estimat.”

I es va difondre en llavis divins.

Teognis (segles VI- V)

Elegies

Què és allò sabi?

Quin és el més volgut

botí  ofert pels déus

als humans? Potser plantar

la mà vencedora sobre el

cap dels nostres enemics?

El bell és gratificant sempre.

Eurípides (selge V a.C)

Bacants.

En el període de l’ascensió d’Atenes com a gran potència militar, econòmica i cultural, es creu una percepció més clara de la bellesa estètica.  L’anomenada època de Pericles, que te la seva culminació a les guerres victorioses contra els perses, és una època de gran desenvolupament de les arts, especialment de la pintura i l’escultura. Les raons cal buscar-les sobretot en la necessitat de reconstruir els temples destruïts pels perses, a l’exhibició orgullosa del poder d’Antenes i a la protecció atorgada per Pericles  als artistes. A aquestes causes cal afegir-hi el peculiar desenvolupament tècnic de les arts figuratives gregues. Respecte a l’art egipci, l’escultura i les pintures gregues suposen un canvi, afavorit d’alguna manera pel vincle que s’estableix entre l’art i el sentit comú. Eñs egopcis no tenien en compte, a la seva arquitectura i a les seves representacions pictòriques, les exigències de la vista, que quedava subordinada a cànons establers de forma abstracta i respectats rígidament. L’art grec, en canvi posa en primer lloc la visió subjectiva. Els pintors inventen l’escorç, que no respecta l’exactitut objectiva de les belles formes: la circularitat perfecte d’un escut pot adaptar-se a la vista del espectador que, arreglant-ho amb la perspectiva, el veu  estirat. De la mateixa manera, a l’escultura es pot parlar sense cap mena de dubte d’una busca empírica que té com a objectiu l’expressió de la bellesa viva del cos. La generació de Fídies (moltes de les seves obres les coneixem tan sols per copies posteriors) i de Miró i  de la posterior de Praxítel·les practiquen una espècie d’equilibri entre la representació realista de la bellesa, en especial de les formes humanes i l’adhesió a un cànon específic. En contra del que es pensarà més tard, l’escultura grega no idealitza un cos abstracte, sinó que busca una bellesa ideal afectuant una sintesi de cossos vius en la que s’expressa una bellesa psicofísica que harmonitza l’ànima i cos, o bé la bellesa de les formes i la bondat d’esperit.

“Es la cosa més bella de la terra, una columna de cavallers”, diu. “no, d’infants.” “No, de naus.”

I jo penso: Bell és el que s’estima.

Fer-ho entendre és quelcom molt fàcil, per  a tot el món. Helena, que veia la bellesa de molts, va escollir com el seu home el millor a aquell que gasta la llum de Troia: va abandonar la seva filla, als seus pares, i va marxar lluny, on va voler Cíprida, perquè l’estimava (…)

Qui és bell ho és mentre està sota els ulls, qui a més és bo ho és ara i ho serà desprès.

Safo (segles VII – VI)

Idees extretes d’Umberto Eco

 

Història del color groc (Part I)

El groc a l’antiguitat

El groc és, segurament, el color menys apreciat a l’actualitat. No obstant això no sempre ha tingut mala imatge. A l’antiguitat el color groc era bastant volgut. Les dones romanes, per exemple, acostumaven a utilitzar aquest color per assistir a cerimònies o enllaços matrimonials. A les cultures no europees com l’asiàtica o l’Americana del sud, el groc sempre ha tingut una connotació positiva: A Xina, durant molt temps va estar reservat a l’Emperador, i segueix ocupant un lloc important a la vida quotidiana xinesa, associat al poder, la riquesa i la saviesa. Però bé és cert que a Occident el groc no s’aprecia tant: en ordre de preferències, sol citar-se en últim lloc desprès del blau, el verd, el vermell, el blanc i el negre.

El groc a l’Edat Mitjana

Per conèixer aquest escàs interès pel color altre vegada tenim la solució a l’Edat Mitjana. La principal raó d’aquest desamor es deu a la competència deslleial de l’or.: amb el temps, el color daurat va absorbir els símbols positius del groc, tot el que evoca el Sol, la llum, la calor, i, per extensió, la vida, l’energia, l’alegria, la potència… l’or es veu com el color que brilla, il·lumina i calenta. En canvi, el groc, el quedar desposseït d’aquesta part positiva, es veu convertit en un color apagat, mate, trist, que recorda a la tardor, la decadència, la malaltia…. Però, pitjor, encara, es va transformar en el símbol de la traïció, de l’engany, la mentida… A diferència dels altres colors de base, que posseeixen un doble simbolisme, sembla ser que el groc és l’únic que ha conservat únicament l’aspecte negatiu.

Es veu molt bé en les representacions medieval, on els personatges devaloralitzats solen portar roba groga. A les novel·les els cavallers felons (aquells que eren mals vassalls i calia desconfiar d’ells) apareixien vestits de groc, com Ganeló de la cançó del Rotllan que va convertir-se en l’arquetip del traïdor en la literatura de l’època. Fixem-nos en les imatges que a Anglaterra, Alemanya, i desprès a tota Europa occidental, representen a Judes.  Amb el pas del temps aquesta figura adopta els atributs infamants: es pinta primer amb el cabell vermell; llavors, a partir del segle XII, es representa amb robes grogues i, per a rematar-ho, el pinten esquerrà! No obstant, cap text evangèlic descriu el color dels seus cabells o de la seva indumentària. Es tracta d’una pura construcció de la cultura medieval. Textos de l’època ho diuen, a més, amb tota claredat: El groc és el color dels traïdors. Un d’aquests textos ens relata com es va pintar de groc la casa d’un falsificador de moneda i com fou condemnat a vestir peces d’aquest mateix color camí a la foguera. Aqueta idea de la infàmia s’havia mantingut d’un segle a un altre.

No sabem molt bé perquè el groc s’associa a la mentida, podríem buscar la raó en la seva fabricació a base de vegetals i sulfúrics com el sofre que evoca al dimani per provocar desordres mentals però com explicació resulta molt insuficient i agafada pels pèls. Només sabem que en els manuals de receptes per a fabricar colors de finals de l’Edat Mitjana, el capítol dedicat al groc sempre es menys extens i es troba al final del llibre. No podem més que constatar que, a mitjans del període medieval, a tot l’Occident el groc es converteix en el color dels mentiders, dels embusters, dels tramposos però també el color que s’imposa a les persones a les que es vol condemnar o excloure, com va passar amb els jeus. De fet, l’estrella groga es va inventà ja a finals de l’Edat Mitjana. Es Judes qui transmet el seu color simbòlic al conjunt de les comunitats jueves, primer a les imatges, llavors a la societat real. Coincideix quan els cristians ja no els queden enemics exteriors, amb el fracàs de les croades es busquen els enemics a casa; jueus, heretges, càtars, bruixes… es creen per a ells uns codis de roba.  Alhora, un altre significat negatiu més, sabem que a les ciutats medievals on s’exhibia una bandera groga a mitja asta  significava que hi havia perill de pesta.

Idees extretes de Michel Pastoureau

Jerusalem i les peregrinacions abans de l’any 1000

Per diverses raons, Jerusalem ocupa un lloc excepcional en el pensament dels creients de les tres religions monoteistes, judaisme, cristianisme i islam. Ciutat Santa per les tres, estretament lligada a la història dels seus orígens, Jerusalem esdevé pels jueus i cristians, un lloc de peregrinació amb connotacions religioses i místiques.

La dispersió dels jueus u la paganització forçada de Jerusalem, posterior a la revolta del 133, no va posar fi al prestigi de la ciutat de cara als jueus, i menys encara entre els cristians dels primers segles.  Des de la conversió de Constantí, la vella ciutat atreia als visitants. La mare de l’Emperador, Helena, porta fins allà una expedició destinada a honrar als sants llocs i a buscar les petjades de la vida terrestre de Crist i de la seva mort. Segons la tradició fou Helena qui va trobar la Vera Creu i altres instruments de la passió, traslladats a Constatninoble, la nova capital fundada pel seu full l’any 330. En aquells mateixos moments es construïa, en els principals llocs sants de Jerusalem i als voltants, edificis destinats a adorar, sacralitzar aquets llocs i rebre peregrins. El Sant Sepulcre és, amb diferència, el més cèlebre d’ells.

Desprès de santa Helena, altres grans personatges van fer també el viatge a aquets llocs sagrats. No obstant, la visita a aquests recintes carregats d’història no té encara la mentalitat religiosa i la dimensió que prendrà desprès.  S’arriba allà per motius a la vegada intel·lectuals i místics, per posar els peus on els posà Crist, per a trobar una atmosfera d’espiritualitat, per immortalitzar les imatges sobre els fets mencionats a la Bíblia i els evangelis… per aquestes raons de pes intel·lectual va viatjà Sant Jeroni a Palestina, rodejat de deixebles i de dames de l’alta societat romana. No obstant, poc a poc pren pes la idea de que, malgrat les reticències de nombrosos pares de l’Església, les gracies espirituals que Déu pot atorgar als seus fidels a totes parts s’expandeixen, no obstant, més còmodament a alguns llocs que en altres, particularment en aquests llocs sagrats de Terra Santa.  Es en aquest moment quan la peregrinació es posa de moda, sorgida d’aquesta aspiració espiritual i establint-se ja com a tal  a partir del segle VII sense interrupció fins a la conquesta de Jerusalem al 638. S’expandirà de nou sota Carlemany que obtendrà del califa Harun al-Rasid, amb qui mantenia bones relacions, l’autorització de construir a Jerusalem diversos edificis amb vocació religiosa o hospitalària considerant-se a si mateix “Protector de llocs sants”.

A partir de la conquesta musulmana els peregrins cristians seguien estan autoritzats a dirigir-se als llocs sants però ara mitjançant el pagament de taxes. El que no significava que la pèrdua de Jerusalem i, d’una manera general, la derrota dels cristians davant l’ Islam, fos assimilat sense lamentacions. Però la rapidesa d’aquesta conquesta i la seva forta victòria (ens menys d’un segle ja arribaven dels Pirineus fins a l’Indo) va fer que els cristians consideressin desitjada per Déu com a càstig pels pecats del seu poble. Alguns escrits polèmics, a Orient i en territoris hispànics, van relacionar l’ irrupció de l’ Islam amb les calamitats de la fi dels temps i van assimilar el seu paper al de l’Anticrist.

En tot cas els viatges no deixen de transitar pels camins que condueixen a Jerusalem. Les peregrinacions coneixen un creixent fervor entre els cristians d’Occidents. El primer esplendor es situa al segle VIII amb la codificació de les penitencies.  Així doncs, per obtenir el ple `perdó dels pecats confessants, l’església exigia una penitencia satisfactòria que podria ser, o bé l’ ingrés a un monestir, bé l’abstinència alimentaria o sexual, o bé l’exili, o qualsevol altre forma de càstig determinat pels textos dels llibres penitencials. Pels delictes greus (morts, adulteris o incestos), l’Església exigia cada vegada més com a mitjà de redempció la realització d’un viatge a un lloc sagrat, la visita de la tomba d’un sant per exemple. En aquest sentit, Jerusalem és el lloc de peregrinació per excel·lència i, dins de Jerusalem, la visita a la tomba del Sant Sepulcre. Alhora, aquestes peregrinacions podien obeir a diferents motivacions personals, motivacions voluntàries, místiques o intel·lectuals, segons els diversos impulsos individuals. Tot això contribueix a perpetuar el lloc privilegiat que representa Jerusalem en la mentalitat religiosa dels cristians a occident i que tant important serà pocs segles desprès amb les peregrinacions feudals, les conquestes, guerres santes i croades.

 

 

Mosaic-Mapa de Jerusalem i Terra Santa que guiava els peregrins. Església de Sant Jordi a a Madaba.

 

Idees extretes de Jean Flori.

Els bàrbars que destruïren l’Imperi romà?

Tancada en si mateixa, la civilització romana, va arribar a creure que el món es reduïa a dues parts: L’Imperi i els bàrbars. Aquesta dicotomia es traslladava en la seva visió geogràfica. Vistos en contrast amb el retrat ideal del “romà”, els “bàrbars” oferien una imatge estereotipada. Els propis “pobles bàrbars” foren inventats en certa mesura pels romans que els van atribuir unes característiques d’unitat ètnica i assentament territorial que no tenien. Doncs, els “Germànics”,  van tardar més de mil anys en aplicar-se a si mateixos un nom de col·lectiu comú. Fou el contacte amb els assentaments militars extrems de l’Imperi el que, al atraure pobladors bàrbars i fixar-los en les seves proximitats, van contribuir a facilitar la seva unió i a que s’agrupessin en federacions.

Es difícil mantenir el vell tòpic que ens presenta la conquesta de l’Imperi d’Occident per part dels bàrbars com una ruptura decisiva. La major part dels bàrbars que creuaren la frontera no ho van fer com invasors, sinó com a immigrants que s’establien en territori imperial amb autorització, com soldats al servei de l’Emperador ( integrats a l’exèrcit romà en un primer moment i com a grups autònoms que obeïen als seus propis caps més tard). I no només no pretenien destruir cap estructura político-administraviva existent, si no que estaven interessats en conservar-la, ja que els servia per percebre els impostos que es recaptaven pel sotmetiment de l’exèrcit.

Aquest sistema de relacions va acabar fallant a la part occidental (a l’oriental es va mantindre i l’Imperi va sobreviure mil anys més). Per entendre el col·lapse de l’Imperi d’Occident convé que observem els signes de paràlisis a l’estructura central i les fractures socials que estaven debilitant-lo des de molt abans de que els bàrbars assumissin el seu control. Els segles de decadència van veure produir-se una progressiva privatització de les funcions públiques, un augment de les desigualtats econòmiques i, com a conseqüència, la consolidació d’una capa de magnats que posseïen grans propietats i les feien cultivar per colons que fugien de l’endeutament i es posaven sota la protecció d’un patró.

Qui eren, doncs, els bàrbars que se suposa que van destruir l’Imperi? L’ historiador rus Rostovtseff ens diu que Roma va caure perquè, incapaç de “civilitzar” a les masses rurals, va haver de veure com la cultura de les capes superiors cedia davant dels camperols.  Està clar que en aquesta explicació els enemics que han destruït l’Imperi són tant interns (els camperols que no s’han romanitzat) com externs. El que ens mostra que s’ha estat fent servir la denominació “bàrbar”, no només per designar a invasors vingut de més enllà de les fronteres, sinó a tots els que, per una o altre raó, no acceptaven l’ordre social imperial i, en conseqüència, no estaven disposats a defensar-lo.

La imatge tradicional d’una Roma que s’ensorra pel fracàs de les seves classes dirigents, incapaces de resistir l’empenta dels bàrbars, ha assolit, i segueix assolint avui dia, una funció moralitzadora de la major utilitat. Per a molts intel·lectuals i polítics contemporanis la nostra societat s’enfronta al perill dels altres bàrbars, que són les “masses”, a les que és necessari mantenir a ratlla per evitar que destrueixin la civilització. Fugint de pendre’s seriosament els problemes del nostre propi món, els resulta més còmode treure del calaix el vell tòpic de la decadència de Roma que no pas examinar els factors interns de divisió com poden ser l’augment en la desigualtat de els fortunes o les limitacions de la llibertat.

Quan alguns historiadors d’avui ens diuen que el que realment es va corrompre a l’Imperi tardà fou la pràctica política, al prioritzar els interessos privats als col·lectius, no és estrany que els seus plantejaments suscitin reserves, ja que poden incitar-nos a fer comparacions incòmodes amb altres situacions del present.

Extret de Josep Fontana

Les Herències de la civilització medieval

La civilització medieval és molt creativa i aquesta creativitat s’expressa per sobre tot per un extraordinari mestissatge de les formes i tradicions iconogràfiques i estètiques. Aquest mestissatge cultural i artístic es producte del mestissatge humà que és el gran fet de l’Europa occidental entre el segle IV i el segle XI. Es el trobament i la fusió entre els habitants de la part occidental de l’Imperi romà ( italorromans, galorromans i hispanorromans) amb els “bàrbars” germànics, precedits pels immigrants  celtes a les illes britàniques, a Bretanya i Galicia.

Paganisme i formes estilitzades

Fíbula de peix (segle VI, Zúrich)

Les joies “bàrbares” trobades a les tombes formen part dels objectes més bells de l’art que representa animals en les seves formes estilitzades, cisellades en or o plata; es mostra la perfecció de la orfebreria germànica. Així, les fíbules d’or que representen grans peixos o petites àguiles (el tractament lliure de les dimensions era una característica de l’art “bàrbar”), incrustades amb pedres precioses i peces de cristall, que s’han trobat a les tombes de Bülach i Zúrich  (Suïssa segle VI d.C.) utilitzen els cossos estilitzats dels animals i colors vius dels materials preciosos per a convertir objectes útils en obres d’art.

El carro d’Oseberg (s.IX), s’introdueix la representació humana. És una de les obres mestres del museu dels vaixells víkings d’Oslo, Noruega, i forma part del mobiliari d’una nau funerària: la seva part de fusta està adornada amb escultures que representen, sobre d’un fris d’animals fantàstics enllaçats, una dona prenen la mà a un home que es disposa a colpejar amb la seva espasa a un genet. Un món de guerrers a peu i a cavall s’afirma així en mig d’un imaginari d’adorns animals estilitzats que contenen un pensament religiós i artístic complex.

A finals del segle VIII, sota Carlemany i gràcies a ell, l’Occident cristià pren una decisió importantíssima per a la civilització occidental. Confirma l’acceptació de la figura humana a l’art cristià, a diferència de l’art jueu i de l’art musulmà que la prohibeixen i dels iconoclastes bizantins que la refugien de tota representació figurativa. Això dotarà al cristianisme llatí d’una dimensió antropomòrfica que s’imposarà fins i tot a la de les dues persones divines (el Pare i el Fill, no a l’Esperit Sant, tractat segons el simbolisme cristià com a colom).

El cap és el que predomina. A Tournus, a l’església preromànica de San Filiberto (principis del segle XI), una pedra esculpida a la capella de San Miquel presenta un cap que recorda als retrats característics, sobre tot a les monedes, del Baix Imperi romà. I la figura de fusta que sosté una creu d’esmalt adornada amb esvàstiques és un estrany cap humà, producte de l’art escandinau, trobada al mobiliari víking d’Oseberg a Noruega (segle IX).

Detall de la Pila nord de la Capella de Sant Miquel (E. Sant Filiberto s.XI)

Les nombroses decoracions i escultures de l’art preromànic o protoromànic en diversos monuments de la cristiandat, els cossos estan representats sencers però havent-hi especial rellevància al cap i el rostre, sempre estranys i primitius. És el cas dels dos lladres del hipogeu de les Dunes a Poitiers, el detall del cinturó de Mikulcice què té gravat un senyor prefeudal o el cas de la decoració de vius colors d’un orant de cap gran dins d’un cercle, sobre el qual hi ha un ocell de bec corbat i punxegut que es troba a Pedret, a l’església de Sant Quirze (segle X, Catalunya).

Els ulls desmesuradament oberts o buits dels personatges de la nau meridional de l’església de Notre-Dame de Payerne (Suïssa, segle X) expressen la doble sensibilitat dels cristians de l’Alta Edat Mitjana: meravella davant dels misteris de la nova fe barrejada amb la por dels vells terrors pagans. La vista serà el sentit dominant entre els homes i dones de l’Edat Mitjana. S’elabora la civilització de la mirada. Predomina l’ull, el cap simbolitza al home abans que el cor li disputi aquesta posició. El color sedueix a aquests cristians dels segles antics, el color atrau la vista, alimenta la mirada. Les escultures eren policromes, les catedrals estaven pintades al seu interior i al seu exterior, en els pòrtics, timpans i les escultures. L’edat Mitjana és un món d’imatges en color.

De l’Antiguitat a l’Edat Mitjana

Creu de Lotàri (segle X, Aquisgràn)

El cristianisme s’apropia de l’art antic, Els símbols cristians recorren per a manifestar-se a les tècniques romanes (mosaic), s’expressen amb materials més modest que el marbre i els magnifiquen (la fusta), reutilitzen en muntatges nous els objectes artístic antics (camafeus) i els adornen amb elements de colors reutilitzats (pedres precioses).

A Ràvenna, al mausoleu de Gala Plàcida (390-450) hi ha un conjunt superb de mosaics que reflexa la síntesis entre les formes i els temes de l’art antic prolongat per Bizanci i el nu simbolisme cristià combinat amb el gust pels colors vius. Un d’aquests mosaics presenta les formes elegants tradicionals d’una gran copa i d’una parella de coloms, antic símbol de la fecunditat convertit en símbol de la puresa del qual s’apropiarà la representació de l’Esperit Sant.

La creu de Lotàri, conservada a Aquisgràn, es fa fer a finals del segle X inserint un camafeu antic que representa el cap coronat de llorer i la part alta del bust de l’emperador August, dins d’una creu incrustada amb pedres precioses de colors vius. L’emperador cristià pren el relleu de l’emperador pagà. Carlemany relleva a August. Es un art de la memòria i del renaixement.

Veiem així la transformació del món antic en el món medieval, la elaboració, per a una societat animada per creences i gustos nous, de formes evolucionades de l’art antic com a voluntat de continuïtat i de renovació. Assistim a la gènesis d’un art nou creativitat la qual està anclada a la memòria. Prestigi del passat i impuls cap al futur. No es tracta d’una època de transició, com es diu de forma excessivament superficial. Es una mutació profunda de les que no abunden a la història. Res deixa millor testimoni ni ho expressa millor que les imatges.

Història del color Blau (part I)

EL BLAU A L’EDAT ANTIGA

Des de que disposem d’enquestes (1890 aprox.) el blau és el color que ocupa el primer lloc com a favorit a tot occident, tant a França com a Estats Units com a Nova Zelanda, tant en homes com en dones, indistintament de la seva classe social o professió.  Però durant molt de temps el blau fou un color molt poc apreciat.

No es troben evidències d’aquest color ni en les coves del Paleolític ni al  Neolític, que és quan es desenvolupen les primeres tècniques de tints.  A l’Edat Antiga ni tant sols es considerava un color vertader, estatus que només tenien el blanc, el vermell i el negre. Amb l’excepció de l’Egipte faraònic on s’assegurava que procurava la felicitat al més enllà, fet que explica els magnífics objectes verd-blavosos que fabricaven a base de coure.

Potser és degut a la dificultat de la seva fabricació i dominació, raó per la qual no va tenir cap paper en la vida social, religiosa o simbòlica de l’època.  A Roma, era el color dels bàrbars, dels estrangers (sembla ser que als pobles del nord els hi agradava el blau). Hi ha abundants testimonis escrits que asseguren que tenir ulls blaus per una dona era senyal de mala vida i per un home marca de ridiculesa.  Aquesta idea es veu reflectida al vocabulari, doncs al llatí clàssic les paraules relacionades amb el blau són inestables i imprecises. Quan les llengües romàniques van forjar el seu vocabulari de colors van haver de buscar-lo fora, en les paraules germàniques: blau (en alemany i català es diu tal qual) i en les àrabs: azraq (d’on ve la paraula azul). La absència del blau als textos va fer dir a estudiosos del llenguatge del segle XIX que els grecs no eren capaços de percebre’l.

Els textos bíblics de l’antiguitat estan escrits en hebreu, arameu i grec, llegues que utilitzen molt poques paraules per designar els colors. Van ser doncs, les traduccions el llatí i més endavant a les llegues modernes les que afegiren els colors a la Bíblia. Allí on en hebreu hi posava “ric” el llatí ho traduïa com a “vermell”. En lloc de dir “brut” dirà “gris” o “negre”, “brillant” es convertirà en “púrpura”, etc. A excepció del Zafir, la pedra preferida pels pobles de la Bíblia, amb poques feines hi ha lloc pel blau. Aquesta situació del blau perdurarà fins a l’Alta Edat Mitjana, però, aviat tot va canviar. En els segles XII i XIII es rehabilita i es promociona el blau.

Idees extretes de: Michel Pastoreau

Relacionat: Història del color Blau a l’Edat Mitjana