El pes de la bellesa

El món antic va exaltar la bellesa a les relacions humanes, el cos i les relacions humanes (tan fossin amors homosexuals o heterosexuals) i el nostre món, el contemporani, no cal dir que té un culte al cos molt evident. Però què passava als segles XI i XII, en els anys centrals de l’Edat Mitjana?

Es sol dir que el segle XII fou el de l’explosió de la literatura en llengua vulgar i, per posar un exemple, la bellesa de Isolda sedueix a qui s’escolta la seva història abans i ara. Però la realitat social del moment és molt més difícil de mesurar que no pas la literària. Sabem que els homes d’església es queixaven enutjats que els pares decidien casar a les seves filles més belles i abandonaven a les no tan afortunades als monestirs d’arreu a qui el predicador Bernardí de Siena anomenava de “vòmits de la terra”.

Evidentment no ens em de creure les cròniques nobiliàries de l’època quan parlaven d’enamoraments a primera vista i cap càlcul més que l’amor entre dos joves. Però evidentment si els joves, sobretot ella, era bella molt millor. Aportava distinció en el món cortesà. Com gairebé sempre, no sabem que passava a les classes populars.

El món de l’església es va veure forçada a reflexionar sobre la bellesa.  Alguns escrits del segle XII ens parlen que no val la pena aturar-se amb la bellesa perquè és efímera però no neguen el desig que atrau. L’exemple clar és Sant Hug, un jove cartoixà que passava una temporada “molt fogosa”; però una nit havia baixat del cel un sant i el va castrar. A partir d’aquell moment va estar més o menys tranquil i no va tenir cap més necessitat.  Els pares del desert (els monjos eremites i anacoretes) prevenien sovint que el dimoni li encanta disfressar-se de dona jove i bella.

Segons aquests pensadors, tots homes es clar, la bellesa era perillosa però la situació més perillosa era la dona que sabia que era bella. Si tenia una actitud vanitosa i narcisista la seva ànima estava en perill.  Cosa seva. Però si la feia servir per seduir a homes, era l’encarnació directa del Mal. Si en una ànima pura hi ha un cos perfecte la bellesa és un atribut de la perfecció divina, no hi ha discussió, en tot cas seria l’home qui sucumbeix a la bellesa. En canvi, si darrere un rostre sublim hi ha una ànima perversa, hi ha incoherència entre el Mal dins d’un món que Déu a volgut bell i bo. Els homes de l’església no paraven de veure l’exemple d’Eva. Eva estava parcialment unida al diable, en un moment donat, fins i tot la serp enroscada al voltant de l’arbre de la Vida tenia la mateixa cara que ella.  No hi havia dubte, la bellesa podia ser una trampa mortal. Res és bell sense més, ni innocentment seductor. Ara bé, des d’aquest moment la innocuïtat de la bellesa només serà d’una dona. És un atribut exclusiu de la Verge.

idees extretes de Paulette l’Hermitte-Leclerq