Com ja s’ha explicat en aquest blog el Dimoni de finals de l’Edat mitjana i principis de la moderna constituïa una imatge hibrida entre la cultura popular i la docta. Però fou aquesta última, la dels teòlegs i pensadors eclesiàstics, la que va iniciar l’obsessió santànica que va impregnar rapidament les persecucions inquisitorials. Joan XXII va acusar al Bisbe de Troyes de matar a la reina de França mitjançant l’embruix. Els Inquisidors de Languedoc, habituats a la persecució dels càtars, es veuran enfrontats als que ells anomenaran una anti-esglèsia nocturna que adorava a Satanàs i renegava de Crist. Aquests es reunien en unes reunions odioses anomenades Sàbat (primer cop que apareix la paraula entre 1330-1340).
L’Inquisidor català Nicolau Eymerich posarà per escrit el resultat de la seva experiència professional al 1376. Eymerich concebrà una codificació pensada per l’ús dels seus futurs companys de professió. Aquesta obra s’anomenà Directorium inquisitorium. Allà establirà que en l’endevinació i en la lectura de les mans no hi veia heretgia, segons la seva visió, era heretgia aquella pràctica en la qual i intervenien els dimonis o els poders de l’ infern. Diferenciava entre la latria, quan se’ls hi rendia homenatge, i la dulia, si els dimonis prenien el paper d’intercessors juntament amb Déu.
Arribats a aquest punt, les bruixes i els bruixots ja eren confosos amb els valdesos i els càtars per exemple. Trobem una confusió entre l’heretgia i la bruixeria que feia que els acusats poguessin ser perseguits indiferentment pels tribunals tant eclesiàstics com els laics. Però per justificar aquesta actuació sobre els medis on encara quedaven moltes restes de creences paganes en formes molt diferents es va haver d’inventar una nova heretgia diferenciada de la resta: la bruixeria.
La bruixeria era, segons l’opinió dels qui la definiren, un sistema d’idees oposat frontalment al cristianisme. No és d’estranyar doncs que la bruixeria fos considerada el crim més greu que pot cometre un esser humà. Si des del punt moral no era suficient, des de la justícia la bruixeria acollia sota el seu terme tres tipus de delictes: la heretgia (per aliança al dimoni), apostasia (renuncia a la fe per substituir-la per una altra) i blasfèmia (evidentment en aquest acte hi ha una forta ofensa a Déu). Les noves concepcions de la bruixeria feien que aquesta esdevingués símbol de totes les maldats imaginables i que hi hagués una ràpida difusió a partir del nombrosos tractats escrits per teòlegs i juristes expert en demonologia.
Des de la càtedra de teologia de la Universitat de Viena, Johannes Nider, un dels participants del Concili de Constança que va guanyar gran reputació a Alemanya com a predicador, tractava les qüestions filosòfiques, teològiques i socials de la seva època. Evidentment no podia passar per alt el tema de la bruixeria i la demonolatria. Els seus pensaments sobre aquesta temàtica foren plasmats en el tractat anomenat Formicarius que va aparèixer entre el 1453 i 1437. Nider abordarà allò relacionat amb la màgia maligne a partir de les experiències de Pere de Greyerz un inquisidor de les regions de Berna actiu entre els anys 1390 i 1410. Formicarius serà la primera obra demonològica que insistirà en el paper de les dones a la bruixeria. A més a més proclamarà que els bruixots i les bruixes són els causants de llançar maleficis, provocar tempestes, destruir cultius intentant esborrar la idea que són esperits o dimoniets eteris. Alhora estendrà la idea de que el trasllat de les bruixes cap a les satàniques reunions es farà a partir del vol. En la mateixa freqüència es mouran els inquisidors germànics que en aquella època veien blasfèmies, maleficis i dimonis arreu. D’aquesta manera incitaran al la emissió per part del Papa de la bula Summis desiderantes affectibus al 1484 (també anomenada El cant de la guerra de l’ infern). En aquesta bula d’Inocènci VIII, datada el 9 de desembre de 1484, es fixaran els poders dels inquisidors per tal de reprimir el Mal. Ja està emesa la Justificació que necessitaven tots els perseguidors de la bruixeria. Per això no és d’estranyar que aquesta bula obrís en gran quantitat d’edicions el llibre que va servir de guia a gairebé tots els jutges de bruixes durant gran part de la persecució: el Malleus Maleficarum.
