Els dimonis del poble

La historiadora aragonesa María Tausiet afirma que en un primer moment l’intent de l’església de crear i imposar una figura diabòlica que transmetés temor i guanyés terreny sobre altres creences va resultar un fracàs. L’Esquema de Bé – Déu / Mal – Dimoni  (que podiem veure com es va crear al post anterior) ordenava el món i el dotava de sentit no obstant això, va costar que calés en el sí de la cultura popular. La gran majoria de persones seguien la tendència politeista que feia que pensessin en una gama molt variada de diables i dimonis. No era un pensament exclusiu cap els dimonis sinó que de la mateixa manera passava amb la gran importància que se’ls atorgava als Sants, els morts o altres esperits que l’església ara identificava com a forces malignes. Als ulls dels camperols res era “natural” tot s’explicava per aquestes forces. Si coneixem aquesta visió del món, plena d’esperits demoníacs, a partir dels qui foren acusat de bruixeria o superstició, no vol dir que aquesta manera de veure-ho fos exclusiva d’ells sinó que segurament fou compartida pel conjunt de la població.

El drama venia quan l’inquisidor, que havia llegit o com a mínim après aquesta nova versió del pacte amb el diable, xocava amb les creences que seguien veient aquests esperits com a reals i fins i tot inofensius. Per exemple, els musulmans creien en innumerables esperits que regien tot el món. Aquests esperits en cap moment entraven en contradicció amb Alà, sinó que obeïen al mateix Déu que ells adoraven. De la mateixa manera una de les imatges més difoses al segle XVI era la del diable cojuelo o coix. Un diable que entrava en contradicció directe amb el diable terrorífic que es volia oficialitzar doncs se’ns presentava entremaliat, burlesc, alegre, amant de la música i creador de gran nombre de balls. La coixesa podria esdevenir de la relació que estableix Ginzburg entre els personatges fantàstic coixos com a idea d’un peu dins d’aquest món i l’altre al més enllà. La majoria l’identificava com un ajudant especialitzat en la màgia amorosa. A Catalunya, com a moltes altres parts, s’havia estès la idea del diable ajudant. Abans que es penses amb la idea del pacte diabòlic es pensava als dimonis com a col·laboradors amb les dures feines dels homes. Més que diables entroncaven amb la idea que actualment tindríem de simpàtics follets.  A alguns indrets dels Pirineus, com les Valls d’Aguilar a l’Urgell, encara es recorden les històries dels minairons.  Aquests eren petits dimoniets o follets que vivien dins d’un canut d’agulles. Qui posseïa el canut podia demanar-li als minairons que treballessin per ell, efectuant totes les feines que el seu amo els hi ordenés. Quan acabaven la feina (normalment amb temps rècord) tornaven a demanar feina a l’amo amb la fòrmula repetitiva del “Què farem? Que direm?”. Si l’amo els i tornava a donar feina aquests la complien instantàniament, sinó els minairons saltaven sobre l’amo i el mataven.  Tot i els minairons, , aquests dimoniets ajudants no sempre acabaven amb un final tant fosc, les llegendes també els i donaven el perfil de simples follets servents per tota la vida. Arreu de Catalunya i d’Europa podem trobar diferents Ponts del diable. Aquests formarien part d’una altra visió del diable popular: el dimoni enganyat. Normalment a les llegendes dels Ponts del Diable hi havia un acord entre el constructor i el diable. Aquest últim a canvi de construir un pon perfecte demanava l’ànima del primer que passes pel pont. Normalment els locals se la enginyaven perquè passes un ruc o algun altre animal burlant així al dimoni. Aquestes versions suposen la inversió del que es volia imposar, el diable no enganyava a l’home sinó al contrari.

Així doncs veiem que els dimonis eren concebuts com a éssers propers i fins a cert punt amigables. Tot el que ara restava prohibit com a diabòlic consistia una alternativa religiosa a l’alleugeriment dels moments de desesperació. Els diables eren molts i la majoria semblen tenir un caràcter benèfic. No obstant també podien aparèixer identificats amb certs mals. Estava molt estesa la idea de dimoni-malaltia.  Però jugava amb ambivalència. Si un dimoni era capaç de portar una malaltia a un lloc, també era capaç de retirar-la o curar-la. Per tant l’únic remei possible era la seva invocació. Aquests dimoni-malaltia no era sinó una manera d’anomenar quelcom desconegut i per tant intentar coneixeu i controlar-ho.

Els predicadors i teòlegs van intentar alimentar el seu Diable amb potents descripcions que eren completades per artistes que li donaven forma plàstica. Però quin aspecte tenien dins de l’imaginari popular? Segurament confeccionaríem una llista interminable si intentéssim classificar els múltiples rostres que adoptava ja fossin sota aparença humana, animal o fins i tot vegetal. No obstant això, cal destacar la forma del dimoni com a cabró.  Una manifestació que provenia tant de les idees procedents de la cultura tradicional, popular i folklòrica com la visió del Diable que transmetien les elits intel·lectuals. Des de molt antic la cabra era identificada amb la imatge de la luxúria però alhora estava inspirada en la idea dels sàtirs, silvans i faunes de l’Antiguitat. De tots els éssers mitològics segurament a qui li deu més Satanàs és a Pan, un dels fills de Hermes. Pan era un déu que havia nascut cobert de pel, amb banyes i una cua, barba de boc i peus proveïts d’una peülla bipartida. La forma de Pan consistia en un símbol de tots els excessos i vicis possibles. El Dimoni així constituïa una imatge hibrida entre la cultura popular i la docta.