Marco Polo i l’Àsia de les meravelles

Marco Polo (1254-1323) és un personatge  conegut pel seu viatge fins a Àsia, però si ha passat a la història no és tant pel fet d’arribar-hi, sinó per ser capaç de tornar a Europa i deixar constància de la seva experiència. Les garanties de  certa seguretat  dels viatges europeus a Àsia les obrirà l’Emperador mongol Genghis Khan (1162-1227) que fou capaç d’imposar el seu control des de Xina a Moskovia. Els seus successors van respectar aquesta política d’intercanvis intercontinentals, i és aquí on em d’inserir el viatge de Marco Polo que es durà a terme entre el 1271 i 1295.

El viatge d’anada serà pràcticament per terra i per arribar a Xina tardarà fins a tres anys, transmetent a Europa que el territori d’Àsia és extensíssim i que, alhora, la mateixa Xina és més gran del que es pensava fins el moment. Marco Polo serà el primer en informar sobre un país desconegut fins el moment, Cipango (Japó). No obstant s’equivocarà al descriure la distància entre la costa Xinesa i la costa japonesa.  Traslladant els càlculs a l’actualitat Marco Polo va fixar l’illa del Japó a unes coordenades que correspondria a la situació de la Illa de Cuba. Aquesta distància estava justificava perquè a Marco Polo li expliquen que als Mongols els està costant moltíssim conquerir l’illa i, per tant, creu que això es devia a la distància d’aquesta.

Desprès de passar divuit anys pel continent asiàtic, Marco Polo emprendrà el camí de retorn aquest cop majoritàriament per mar, essent el primer europeu que tenim documentat que viatge per l’índic. És a la tornada quan descobreix la ruta marítima per arribar a Xina, una ruta amb un gran entrebanc al sud d’Aràbia: la presència dels turcs.  Aquesta presència turca serà clau, doncs serà això el que farà que els portuguesos proposin al segle XV donar la volta a Àfrica per arribar a la Xina (amb el problema afegit que ningú aleshores coneixia l’autèntica llargària d’Àfrica) i també, que els més de vuitanta anys de proves i viatges portuguesos portin a Colom a provar d’oblidar la ruta del sud i buscar-ne una altra per occident. Però això passarà més endavant.

Llibre de les meravelles

Sens dubte, un dels llegats més importants de Marco Polo que ens ha arribat fins avui és el conegut llibre de les meravelles (1306). Llibre cèlebrement conegut ara però també en el passat on va assolir un gran èxit. A molts llocs d’Itàlia el coneixien, de forma burleta, com el llibre D’Il Milione, ja que trobaven exagerades les explicacions que donava el viatges sobre les  riqueses del continent asiàtic. A part de la mitificació de les riqueses, una altra de les idees que el llibre de Marco Polo farà a créixer és el mite del Gran Khan, un destacat emperador amb un gran poder que viu rodejat de tot mena de luxes. A partir del llibre de les meravelles moltes corts europees i alguns viatges es proposaran l’objectiu de contactar amb el Gran Khan (un objectiu que no tenia gens de futur ja què els europeus desconeixien que aquesta època els mongols ja havien estat derrotats per la dinastia Ming).

Entre 1348 i 1453 la Pesta Negra estroncarà totes els projectes de viatges, ja sigui pel temor propi que dels viatgers com les prohibicions oficials de fer-ho. Alhora coincideix amb l’època de l’expansió oriental de l’islam. Malgrat aquest tall, i potser en gran part gràcies a ell, la mitificació d’Àsia com a territori de luxes, riqueses, grans poders i éssers meravellosos continuarà present a la literatura i el pensament europeu durant un llarg temps.

Representació del segle XV del Gran Khan al Llibre de les Meravelles

El pes de la bellesa

El món antic va exaltar la bellesa a les relacions humanes, el cos i les relacions humanes (tan fossin amors homosexuals o heterosexuals) i el nostre món, el contemporani, no cal dir que té un culte al cos molt evident. Però què passava als segles XI i XII, en els anys centrals de l’Edat Mitjana?

Es sol dir que el segle XII fou el de l’explosió de la literatura en llengua vulgar i, per posar un exemple, la bellesa de Isolda sedueix a qui s’escolta la seva història abans i ara. Però la realitat social del moment és molt més difícil de mesurar que no pas la literària. Sabem que els homes d’església es queixaven enutjats que els pares decidien casar a les seves filles més belles i abandonaven a les no tan afortunades als monestirs d’arreu a qui el predicador Bernardí de Siena anomenava de “vòmits de la terra”.

Evidentment no ens em de creure les cròniques nobiliàries de l’època quan parlaven d’enamoraments a primera vista i cap càlcul més que l’amor entre dos joves. Però evidentment si els joves, sobretot ella, era bella molt millor. Aportava distinció en el món cortesà. Com gairebé sempre, no sabem que passava a les classes populars.

El món de l’església es va veure forçada a reflexionar sobre la bellesa.  Alguns escrits del segle XII ens parlen que no val la pena aturar-se amb la bellesa perquè és efímera però no neguen el desig que atrau. L’exemple clar és Sant Hug, un jove cartoixà que passava una temporada “molt fogosa”; però una nit havia baixat del cel un sant i el va castrar. A partir d’aquell moment va estar més o menys tranquil i no va tenir cap més necessitat.  Els pares del desert (els monjos eremites i anacoretes) prevenien sovint que el dimoni li encanta disfressar-se de dona jove i bella.

Segons aquests pensadors, tots homes es clar, la bellesa era perillosa però la situació més perillosa era la dona que sabia que era bella. Si tenia una actitud vanitosa i narcisista la seva ànima estava en perill.  Cosa seva. Però si la feia servir per seduir a homes, era l’encarnació directa del Mal. Si en una ànima pura hi ha un cos perfecte la bellesa és un atribut de la perfecció divina, no hi ha discussió, en tot cas seria l’home qui sucumbeix a la bellesa. En canvi, si darrere un rostre sublim hi ha una ànima perversa, hi ha incoherència entre el Mal dins d’un món que Déu a volgut bell i bo. Els homes de l’església no paraven de veure l’exemple d’Eva. Eva estava parcialment unida al diable, en un moment donat, fins i tot la serp enroscada al voltant de l’arbre de la Vida tenia la mateixa cara que ella.  No hi havia dubte, la bellesa podia ser una trampa mortal. Res és bell sense més, ni innocentment seductor. Ara bé, des d’aquest moment la innocuïtat de la bellesa només serà d’una dona. És un atribut exclusiu de la Verge.

idees extretes de Paulette l’Hermitte-Leclerq

12 d’octubre i el descobriment de l’indígena

A les 10 de la nit del dia 11 d’octubre de 1942 Colom va demanar dos testimonis entre la seva tripulació per confirmar una llum a l’horitzó que indicaria que estan arribant a terra ferma. Un d’aquests testimonis assegura que ho ha vist mentre l’altre ho nega. És molt possible que es tractés d’una canoa d’indis pescant. Colom té molt interès en trobar terra, vol ser el primer en veure terra ja que, qui ho fes obtenia 10.000 Maravedís anuals durant tota la seva vida pagats per la mateixa Corona i es convertiria en Virrei i Governador General de les noves terres. Al veure aquesta llum, Colom és queda amb el premi, assimilant la llum amb la terra.  De fet però, sembla ser que el primer en veure terra fou el mariner Rodrigo de Triana de la Pinta a les dues de la matinada del ja dia 12 d’octubre.

On desembarca Colom és una petita illa de les Bahames anomenada Guanahani on hi trobarà els indis taino i els indis carib de la ètnia arawak. Com és conegut Colom pensa que està en un arxipèlags d’Àsia i no pas a un nou continent. El seu objectiu desprès del desembarcament és descobrir on està Cipango per orientar-se cap a Xina i obrir així una nova ruta. L’almirall passarà  a anomenar la illa de Guanahani com a illa de San Salvador i seguidament iniciaria un recorregut de descobriment de petites illes que automàticament seran rebatejades: Fernadina, Isabela, Sta. Maria Concepcion… De seguida trobem una  primera descripció de la gent que es va trobant que va quedar per escrit en els diaris de viatge, segons ell mateix: “ No son tan oscuros como los africanos pero tampoco tan claros como los canários(…) me recuerdan el cabello de los indios al pelo de la cola de un caballo”.  Quan intenta descriure l’actitud dels indis utilitza la paraula “Mansos” (adjectiu més adient pels animals que no pas per les persones) i afegeix: “Ellos no traen armas ni las conocen porqué les mostravan espadas, las cogian por el filo y se cortavan con ignorácia.” Alguns dies més tard Colom té una frase definitiva: “Los indios parecen buenos para mandarles y hacer trabajar.”

Així doncs les primeres notícies, directes del mateix Colom, ens parlen d’homes i dones despullats, pacífics i innocents. El Papa Alexandre VI afirmarà en una bula la concesió de totes aquelles terres per als Reis Catòlics perquè “Creían en un Dios creador y parecían aptos para la conversion al catolicismo”. No obstant aquestes apreciacions no van durar gaire, aviat es va dividir en dos grups als habitants d’aquelles terres, els indígenes “buenos” i els “malos” però tots bàrbars i molts, propensos als vicis, sobretot el del canibalisme (quan algunes tribus indígenes pensaven que eren els espanyols els caníbals).  Hi hauran diverses discussions sobre la “naturalesa dels indis” com la de Juan Ginés de Sepúlveda que sostenia que era lícit dominar als indígenes per les armes perquè eren tots bàrbars i estaven educats en el vici, mentre que Las Casas sostenia que no ho eren ni per la seva conducta, ni per la seva moral i condemnava “tan terribles mortandades de ciertos españoles”

No obstant cal pensar que els viatges de Colom no només tenien un transfons de croada religiosa sinó evidentment, hi havia una motivació econòmica i d’aquí ve la decepció de Colom al comprovar la gent de la terra és molt pobre, amb prou feina els cacics tenen objectes d’or que són intercanviats per altres coses. Alhora no troben especies que comprar, ni els indis són bons per vendre’ls com esclaus “a causa del cambio contrario de tierra, aire y comidas”, calia cercar una font d’ingrés que no es va trobar fins l’assentament dels espanyols i l’explotació de les immenses mines de plata i, sobretot gran quantitat d’homes enquadrats en societats organitzades que podien posar-se a treballar de forma forçosa, amb un treball molt més barat que els dels miners europeus però que requeria el sotmetiment (o conversió) primer dels indígenes.

Quan els altres pobles europeus van decidir instalar-se al Carib per desenvolupar les primeres economies de plantació, van utilitzar la mateixa retòrica sobre el canibalisme i maldat dels indígenes, i van assetjar als natius fins que la mort, sobretot per les malalties aplicades sobre una població en guerra, sobreexplotació, infanticidis, suïcidis col·lectius, (el que es va anomenar el “desgano vital”) etc. els van convertir en un petit grup residual i marginat.

És a partir de l’època dels descobriments geogràfics (no només l’americana clar està, sinó també l’asiàtica i l’africana anteriors) quan es multipliquen les representacions del món i es caracteritzen per la diversitat de la flora, la fauna i ara també d’éssers humans diferents. Europa esdevindrà blanca, l’Àfrica serà negra, a Amèrica es barrejaran els indis de pell rogenca amb els negres africans mentre que Àsia seran els exòtics per excel·lència. Tal com diu l’historiador Josep Fontana:

“Tots els homes es defineixen a sí mateixos mirant-se al mirall dels “altres”, per diferenciar-se d’ells. (…) La nova forma de pensar-se a sí mateixos els europeus naixia d’una consciencia que ja no tenia res a veure amb la religió, sinó que es basava en veure’s superiors moral i intel·lectualment. (..)Eren uns termes nous basats en la naturalesa inferior dels no-europeus, un mirall de doble cara. En una de les cares es veuen les diferencies de raça i mostra al rostre del ‘salvatge’; a l’altre, fonamentada en una visió eurocèntrica de la història, es veu el ‘primitiu’. Del primer va sorgir el genocidi i l’esclavatge; del segon l’imperialisme. ”

I és que hem de pensar que els indígenes mai han estat indígenes fins que algú els hi va dir que ho eren.

Representació de les "quatre parts del món"

Els dimonis dels teòlegs

Com ja s’ha explicat en aquest blog el Dimoni de finals de l’Edat mitjana i principis de la moderna constituïa una imatge hibrida entre la cultura popular i la docta. Però fou aquesta última, la dels teòlegs i pensadors eclesiàstics, la que va iniciar l’obsessió santànica que va impregnar rapidament les persecucions inquisitorials. Joan XXII va acusar al Bisbe de Troyes de matar a la reina de França mitjançant l’embruix. Els Inquisidors de Languedoc, habituats a la persecució dels càtars, es veuran enfrontats als que ells anomenaran una anti-esglèsia nocturna que adorava a Satanàs  i renegava de Crist. Aquests es reunien en unes reunions odioses anomenades Sàbat (primer cop que apareix la paraula entre 1330-1340).

L’Inquisidor català Nicolau Eymerich posarà per escrit el resultat de la seva experiència professional al 1376.  Eymerich concebrà una codificació pensada per l’ús dels seus futurs companys de professió. Aquesta obra s’anomenà Directorium inquisitorium. Allà establirà que en l’endevinació i en la lectura de les mans no hi veia heretgia, segons la seva visió, era heretgia aquella pràctica en la qual i intervenien els dimonis o els poders de l’ infern.  Diferenciava entre la latria, quan se’ls hi rendia homenatge, i la dulia, si els dimonis prenien el paper d’intercessors juntament amb Déu.

Arribats a aquest punt, les bruixes i els bruixots ja eren confosos amb els valdesos i els càtars per exemple. Trobem una confusió entre l’heretgia i la bruixeria que feia que els acusats poguessin ser perseguits indiferentment pels tribunals tant eclesiàstics com els laics. Però per justificar aquesta actuació sobre els medis on encara quedaven moltes restes de creences paganes en formes molt diferents es va haver d’inventar una nova heretgia diferenciada de la resta: la bruixeria.

La bruixeria era, segons l’opinió dels qui la definiren, un sistema d’idees oposat frontalment al cristianisme. No és d’estranyar doncs que la bruixeria fos considerada el crim més greu que pot cometre un esser humà. Si des del punt moral no era suficient, des de la justícia la bruixeria acollia sota el seu terme tres tipus de delictes: la heretgia (per aliança al dimoni), apostasia (renuncia a la fe per substituir-la per una altra) i blasfèmia (evidentment en aquest acte hi ha una forta ofensa a Déu). Les noves concepcions de la bruixeria feien que aquesta esdevingués símbol de totes les maldats imaginables i que hi hagués una ràpida difusió a partir del nombrosos tractats escrits per teòlegs i juristes expert en demonologia.

Des de la càtedra de teologia de la Universitat de Viena, Johannes Nider, un dels participants del Concili de Constança que va guanyar gran reputació a Alemanya com a predicador, tractava les qüestions filosòfiques, teològiques i socials de la seva època. Evidentment no podia passar per alt el tema de la bruixeria i la demonolatria. Els seus pensaments sobre aquesta temàtica foren plasmats en el tractat anomenat Formicarius que va aparèixer entre el 1453 i 1437. Nider abordarà allò relacionat amb la màgia maligne a partir de les experiències de Pere de Greyerz un inquisidor de les regions de Berna actiu entre els anys 1390 i 1410. Formicarius serà la primera obra demonològica que insistirà en el paper de les dones a la bruixeria. A més a més proclamarà que els bruixots i les bruixes són els causants de llançar maleficis, provocar tempestes, destruir cultius intentant esborrar la idea que són esperits o dimoniets eteris. Alhora estendrà la idea de que el trasllat de les bruixes cap a les satàniques reunions es farà a partir del vol. En la mateixa freqüència es mouran els inquisidors germànics que en aquella època veien blasfèmies, maleficis i dimonis arreu. D’aquesta manera incitaran al la emissió per part del Papa de la bula Summis desiderantes affectibus al 1484 (també anomenada El cant de la guerra de l’ infern). En aquesta bula d’Inocènci VIII, datada el 9 de desembre de 1484, es fixaran els poders dels inquisidors per tal de reprimir el Mal. Ja està emesa la Justificació que necessitaven tots els perseguidors de la bruixeria. Per això no és d’estranyar que aquesta bula obrís en gran quantitat d’edicions el llibre que va servir de guia a gairebé tots els jutges de bruixes durant gran part de la persecució: el Malleus Maleficarum.

Aquesta complicada Edat Mitjana: El concepte

Si viatgéssim en el temps i ens traslladéssim al Ripoll del segle XII i li preguntéssim a un camperol per l’Edat Mitjana no sabria de què li estem parlant. Li sonaria tan familiar com els conceptes URSS, Pep Guardiola o, per sort d’ell, Telecinco.  “Edat mitjana” és una convenció, un terme cronològic que es va crear a l’Edat Moderna i està totalment consolidat a l’època actual. En els textos dels primers humanistes italians (per allà al segle XIV) ja apareix amb el significat d’un medius tempus (el temps del mig). Middle Ages, Mittelalter, Moyen Âge, Edad Media, etc. No obstant, el terme en sí d’Edat Mitjana no sorgirà fins a finals del segle XVII (medium aevum) encara que anteriorment ja estava claríssim el significat clau: un interval del temps entre dues eres.

Una edat entre dos temps, però quins són aquests dos temps? L’Antiguitat per una banda, i el futur renaixentista per un altre.

En el Renaixement (Rinascita), el que reneix són les arts i les lletres clàssiques amb la idea del segle XVI que hi havia hagut dues grans èpoques de llum: Els temps clàssics de Grècia i Roma i la sortida de l’Edat Mitjana, entre aquests dos l’entremig. El que va caracteritzar el renaixement fou el descobriment del món Antic. Ara bé, si examinen en què consistia el descobriment d’aquest Renaixement veurem que no es tractava de tota l’Antiguitat sinó d’una antiguitat molt selectiva (la Grècia de Pericles i la Roma  de Cèsar i August), ni etruscos, ni Creta, ni Micenes per exemple. Aquesta idea del Renaixement com un miracle intel·lectual i totalment independent de l’Edat Mitjana la va potenciar Jacob Burckhardt, un reconegut Historiador de l’Art del segle XIX. La imatge d’aquesta gran ruptura però resulta dubtosa. Gregori de Tours, al segle VI quan escrivia les seves “histories” no va mencionar mai la caiguda de l’Imperi Romà, de fet no sembla que mai hagués pensat que va existir un món antic diferent al seu, entre altres coses perquè els successors d’August encara estaven regnant a l’Orient.  També s’ha qüestionat el desconeixement dels autors llatins i grecs a l’època medieval ja que sembla que el seu coneixement es considerava un element essencial del saber (evidentment estem parlant d’una minoria poderosa). El sentit comú ja ens fa veure que el Renaixement no s’hauria pogut produït si els textos antics no s’haguessin conservat en els manuscrits copiats una vegada i altra durant els segles medievals.

Els humanistes veien una lluminosa sortida per uns temps que ni tenien nom i que la seva major característica és estar entre l’època dels clàssics i els nous anys d’un renaixement cultural i de recuperació en tots els aspectes. La tendència d’aquests intel·lectuals era la d’agrupar una pila d’anys foscos i desgraciats en un sol període. Aquesta visió no ens ha d’estranyar pas perquè, precisament, si miraven enrere en el passat més proper trobem la crisi baixmedieval amb tots els seus horrors (fam, misèria, violència i epidèmies). La mala fama de l’Edat Mitjana depèn de forma molt clara de la projecció d’aquest període al llarg de tots els segles medievals i donar-los el mateix aspecte ( pensem que són més de 1.000 anys!). Aquest error de perspectiva genera tòpics que ens fan imaginar uns temps continuats, sense grans canvis ni polítics, ni econòmics, ni socials, ni culturals. Una Edat Mitjana immòbil, estàtica i, per tant, falsa.

La coronació de Carlemany i la restauració imperial

Y como en tierra de los griegos había dejado de existir el emperador, y tenían una mujer como emperatriz, les pareció tanto al propio papa León como a todos los Santos Padres que estaban reunidos en el concilio y al conjunto del pueblo cristiano, que convenía dar el título de emperador al rey Carlos, que tenía en su poder la ciudad de Roma, residencia habitual de los césares, y las otras ciudades de Italia, Galia y Germania. Y porque Dios Todopoderoso había consentido en poner todos estos lugares bajo su autoridad, les pareció justo que, conforme a la solicitud del pueblo cristiano, él llevase también el título de emperador. A esta solicitud Carlomagno no quiso responder con un rechazo, sino que, sometiéndose con toda humildad a Dios y al deseo manifestado por los sacerdotes y todo el pueblo cristiano, recibió el título de emperador con la coronación del papa León en el día del nacimiento del Señor.

Així és com els Annals Laureshamensos (any 835 aproximadament) relaten la coronació de Carlemany pel Papa Lleó III del 25 de desembre de l’any 800.  Un fet que volia significar l’inici de la restauració del desaparegut  imperi romà a Occident.  Sembla que aquesta restauració fou una idea més propera a l’entorn del Pontífex que no pas tant directament de Carlemany. El Papa tenia bons motius per coronar un emperador; tenia la necessitat de veure restaurada la seva autoritat de fet i de dret per un poder el qual s’imposés a tots sense rèplica. Un emperador que va ser presentat com a cap d’un Estat temporal, un rei superior a tots els demés, un monarca per a tot el món cristià capaç d’encapçalar la lluita contra l’heretgia i establir la supremacia del Pontífex romà sobre tota l’Església.

Evidentment el nou emperador també l’interessava començar aquesta nova empresa. Cal destacar que Carlemany estava vivint un procés d’increment del prestigi de la noblesa franca fonamentat bàsicament als seus èxits polítics i militars. Carlemany inaugurarà les conquestes on les massacres i les conversions a la força es mesclaven.  Exemple d’això n’és el cas dels saxons on portava any rere any soldats i missioners a parts iguals.  Alhora es percep l’aparició d’una literatura imperial relacionada sobretot amb Alculí de York, intel·lectual al servei de la cort, que justificava tot aquest nou model.

Robert Folz va voler veure que entorn d’aquesta cort i anteriorment a la coronació de l’any 800 s’estava elaborant un <<programa imperial>> que va influir decisivament a que Carlemany decidís adoptar la corona d’emperador mentre que va permetre que la idea d’un imperi cristià-romà o cristià-franc s’integrés a l’elit religiosa i intel·lectual de la cort. Jacques Le Goff, més recentment,  en canvi opta més per una elaboració estrictament papal que tenia en ment consagrà la divisió de l’Imperi Romà d’Occident on el pontífex en fos el cap espiritual enfront del basileu (el cap) bizantí de l’Imperi Romà d’Orient. Fos com fos, la coronació de Carlemany per Lleó III sembla formar part de l’acostament entre un monarca i Papa, poder temporal i espiritualitat, església i poder.

Vist en perspectiva podríem dir que la restauració de l’imperi romà com a tal fou un fracàs. El vell sistema estava decadent i en procés de desintegració per la lluita constant contra els bàrbars. Ara que els francs s’havien convertit en els nous romans tenien els seus propis bàrbars (els bàrbars dels bàrbars si juguem amb aquesta retòrica). Els nous emperadors medievals es veuran impossibilitats d’unir de forma real l’imperi al qual aspiraven o, per exemple, de frenar els víkings que arriben fins a la mateixa ciutat de Paris. Per això alguns historiadors han donat la volta a la truita tot pensant que potser Europa no es crea a partir de l’Imperi Carolingi sinó en contra seu. És a dir, aquest període es podria definir pels intents dels diferents pobles europeus d’atacar i fer impossible un imperi universal que anava contra la diversitat de les diferents cultures i “nacions”.

El pogrom de Barcelona

El dissabte dia 5 d’agost de 1391 al migdia una massa popular, sobretot provinent del barri de la Ribera de Barcelona, va dirigir-se cap al Call Major de la ciutat amb la intenció d’incendiar-lo i obligar a tots els jueus que hi residien a convertir-se al cristianisme. Es va declarar un gran incendi al portal del Call i molts barcelonins irrompien a les cases de la zona per treure als jueus i arrossegar-los fins a les esglésies.  Els qui es negaren van ser executats, els qui es refugiaren ho feren al Castell Nou. Els incendis, saquejos i assassinats s’allargaren i es produïen tant el Call Major com en el Call Menor fins que les autoritats van dispersar l’atac.

El 7 d’agost el veguer i les autoritats pertinents es disposaven a penjar a una dotzena d’homes condemnats per provocar incendis, furts i assassinats. Fou en aquell moment, just abans de penjar-los quan va esclatar una batalla campal entre l’estament popular i l’oligarquia ciutadana. S’escoltaven consignes com “Los grossos volen destruir los menuts!” o “Muyra tothom e viva lo poble e lo Rey!”. Els populars revoltats van atacar a les autoritats, van alliberar els presos, envaïren el Consell de Cent, provocaren foc a la batllia i proclamaren l’abolició dels impostos. Amb tota la confusió el cavaller anomenat Ponç d’Alcalà desvià l’atenció i la tornà a focalitzar cap als jueus, aquest cop contra els que estaven reclosos al Castell Nou des del dissabte passat. Durant tota la tarda i la nit següent, el castell fou assetjat i atacat amb ballestes i rocs. L’endemà al matí, els jueus obriren les portes del castell amb la voluntat de batejar-se massivament. Repartits per totes les esglésies de la ciutat la majoria foren batejats, alguns indecisos els van tornar a casa per acabar de convenç-se’ls i els qui es negaren foren degollats. La sinagoga major es va intentar convertir en la nova capella de Sant Domènec (el sant del dia que s’inicià el pogrom) i el carrer de la Sinagoga Major es va passar a dir carrer de Sant Domènec del Call fins avui mateix.

La destrucció de les jueries (Barcelona, València, Girona, Mallorca i moltes altres ciutats a nivell europeu) va posar punt i final a la política de tolerància de religions que imperava a la majoria de nuclis urbans causat, en gran part, per la fabricació de la imatge caricaturesca del jeu, tema del qual ens endinsarem un altre dia. El cert és que desprès de l’agost de 1391, per baptisme, exili o mort, s’havia aconseguit acabar pràcticament amb tota la comunitat jueva de Barcelona i mai més va assolir l’antiga vitalitat econòmica, cultural i demogràfica.

Barcelona ha de preservar la vil.la romana de La Sagrera

Fa unes setmanes, gràcies a la col.laboració ciudadana, sortí a la llum en premsa la troballa d’una Vil.la Romana en les obres de l’AVE. En terres del districte barcelonés de Sant Martí –La Sagrera -.

L’Associació de veïns de la Sagreda y La Verneda volen reunir-se amb l’Ajuntament i l’ADIF, per demanar la conservació del jaciment i el trasllat de les peces més valuoses a la Torre del Fang (reconvertida en museu). Molts temem que el destí, com d’altres tants descobriments que tenen lloc a la nostre ciutat, sigui el buidat, catalogat i ,després,  posterior sepultat i oblit per sempre de les ruïnes.

Sense pensar només en els turistes.Quan s’estima una ciutat, se l’estima tota: amb el seu olor a mar i pi, amb les seves arrugues, amb el seu caminar de modernitat, amb les seves gents diverses, amb els seus racons nets i bruts…i, sobretot, el legat d’un passat testimoni del pas de civilitzacions.

Tot i que la colònia fundada per August, “Julia Augusta Faventia Paterna Barcino” (quasi en la seva totalitat sepultada) i les seves construccions perifèriques, mereixin escasa atenció per part del Consistori – quan es tracta d’un patrimoni de Barcelona i dels seus habitants – els ciutadans amants de la nostra ciutat no hem de resignar-nos a perdre aquests vestigis romans encara que els dirigents mirin cap a un altre costat.

Com si d’una aparició es tractés, ha caigut a les nostres mans una narració curta. Una escrit d’en Javier Calvo titulada Rius perduts i inclosa en el llibre Odio Barcelona (Ed. Melusina). El llibre ens ha obert els ulls, i deixa de ser llibre per convertir-se en realitat; en un dels seus paràgrafs diu així:

Els Mags Negres han existit en la nostra ciutat desde fa molt temps. El seu Gran Acte de Magia Negra consisteix en fer desparèixer la ciutat i reemplaçar-la per un artefacte mort. [...] Quan els homes i dones que caminen pels carrers ja no tinguin ningún vincle sagra amb el terra, les pedres i els ossos, llavors Barcelona haurà mort del tot…[...]

Representen aquestes paraules el pensament dels avall signants al veure com des de principis d’agost es destrueix un assentament romà a la Sagrera - que de segur està ben supervisat, ben sabut, ben mil.limetrat i ben assessorat – que en cap cas els moradors de Barcelona podrem admirar, ni trepitjar, ni conèixer, ni estudiar, ni poder estimar-lo com a nostra.

Sr. Alcade Trias. Srs. del Consistori. Els hi preguem que salvaguardin el patrimoni de Barcelona. Vostès poden i moralment ho han de fer.

L’enclau forma part de la nostra historia, la de nostra ciutat i es mereix la consideració que estem segurs vostès tindran.

Blogs col.laboradors firmants del Manifiest per a la conservació de la vil.la romana.

01 ToT Barcelona
02 Las Crónicas de Thot
03 Mundo Barcino
04 Las Mentiras y Verdades de la Vida
05 Qué! Foto
06 La Zona Mileurista
07 El Meu Racó
08 Tantes Històries 
09 Deixeu-me dir-ho!  
10 Vivències 

Manifest i adhesions.
Per recolzar aquesta petició i difondre el text, deixa un comentari en els blogs i/o copia aquest text en el teu propi.

L’heretgia càtara

La bula anomenada Unam sactam, de 1302, declarava que els homes només podien arribar a la salvació eterna si acataven l’obediència del Papa de Roma. Amb aquesta publicació s’assolia un dels moments més àlgids del tancament de la societat europea contra els difidents de l’Església oficial.  Les noves heretgies que apareixen són interpretades com un desafiament a l’autoritat i al poder eclesiàstic dominant que veu com les doctrines i idees que es prediquen escapen del seu control. L’heretgia és, a la fi, allò que la jerarquia eclesiàstica troba intolerable per raons doctrinals o polítiques. Un dels exemples més populars i coneguts és l’ús polític que es va fer amb la condemna teològica dels càtars.

Cal distingir però el grup minoritari dels qui seguien les ensenyances estrictes i al peu de la lletra de l’Església càtara de l’ampli nombre de cristians que van simpatitzar amb aquests. Els càtars predicaven una vida senzilla de treball i recollien les creences properes de la cultura popular, amb pregaries simples que eren molt més pròximes que no pas les grans teologies ni les grans interpretacions conciliars. El perill per a l’Església no era tant a nivell doctrinal sinó que, els càtars d’Occitània, responien molt millor a les aspiracions i a la fe popular que es traduïa en una nul·la credibilitat dels predicadors que parlaven en el nom d’una jerarquia acumuladora de riqueses i aliada amb l’ordre polític feudal.

Les idees càtares havien penetrat a la població occitana molt millor que el cristianisme oficial. Un exemple és la declaració d’Arnaud Gélis, un antic criat que fou presoner de la croada contra els càtars i que afirmava que els morts se li havien aparegut i que havia confirmat que la salvació de les ànimes pot produir-se sense la mediació de cap clergue. Diu:

Crec que cap ànima d’home batejat serà comanada, sinó que Crist, al Judici, el salvarà per la seva pietat i la seva misericòrdia a tots els cristians, per molt malvats que hagin estat.

La  diferència entre les dues esglésies era claríssima. Una Església que no demana impostos, no excomulga, ni mata, ni està compromesa amb els senyors feudals i que accepta les creences popular del camperol i la pobresa evangèlica. És lògica la percepció del catarisme com una amenaça als estaments privilegiats de la societat feudal del nord. Calia exterminar l’heretgia allà on més fort s’havia implantant i crear el terror que permetria la “reconquesta” dels fidels cap a l’ortodòxia. La qualificació d’heretgia era suficient per justificar una croada que va portar cap a una repressió brutal i ferotge als culpables de pensar i creure de manera diferent.

Els misteriosos tres personatges de Ripoll

A Ripoll, entre el 1160 i 1170, es va construir una façana de pedra calcaria en forma d’arc triomfal per tal de marcar l’entrada al monestir de Santa Maria. Una portalada on la iconografia hi té un paper principal i destacat i que segur que aviat en dedicaré una entrada en aquest blog. A mode ultra-sintètic la portalada de Ripoll estaria composada per  un pantocràtor amb el tetramorf dels quatre evangelistes que corona l’estrucutra, diferents escenes apocalíptiques com els vint-i-quatre ancians que asseguts un al costat de l’altre formen un fris i per la resta de l’arc imatges dels càstigs de l’ infern, escenes bíbliques, calendaris pagesos, animals fantàstics… Un gran programa que vol presentar el temple com l’entrada a la Jerusalem celestial. Però avui nosaltres ens aturem a la franja de l’esquerra on ens apareixen cinc personatges emmarcats per unes voltes de canó:

Déu - Moisès - Laic amb ciri - Clergue - Guerrer

Els dos primers personatges interactuen i guarden relació entre ells. Es tracta de Déu que entrega les taules de la Llei i Moisès que les rep. El misteri rau amb la resta de personatges, a saber: un laic amb un ciri, un clergue amb les robes episcopals i un guerrer. La historiografia tradicionals els va voler interpretar com una al·legoria als tres estaments socials clàssics de l’Edat mitjana: els guerrers, els eclesiàstics i els treballadors. Però el cert no té gaire sentit i resulta una explicació bastant artificial i massa teòrica. Una interpretació més moderna li atorga una nova identitat a aquests personatges que fa revisar el significat total de la façana. La forma d’arc de triomf és significativa a les portes d’un monestir , és el triomf de l’Església sí, però també del territori. I és que, en el moment de la projecció de la portalada,  a mitjans del segle XII és quan es crea la Corona d’Aragó, el comte de Barcelona esdevé rei i es reconquereix la tarraconensis. Per això se’ns diu que el clergue podria ser Gregori, l’exultant arquebisbe de Tarragona, i que per això abunden esculpides les escenes bíbliques de batalles, doncs la tarraconensis s’assoleix al camp de batalla però també Tortosa, Lleida… En totes aquestes empreses trobarem al capdavant a Ramon Berenguer IV i per tant aquesta podria ser la identitat del personatge guerrer. Amb correspondència amb ell, el laic seria Ramon Berenguer III, el que inicià tot aquest període d’expansió i el ciri que sustenta a la mà, símbol recorrent a d’altres obres del romànic, indicaria que és un personatges difunt en el moment de la construcció de la portalada. Hi ha altres versions que ens diuen que el personatge eclesiàstic es podria tractar del Papa i no de l’arquebisbe de Tarragona. Si s’ha menystingut aquesta possibilitat és perquè en els brancals de la mateixa façana trobem a Sant Pere i Sant Pau que ja serien la representació del Pontífex no obstant, la representació del Papa sí que tindria un sentit al situar-lo entre Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV doncs estaria legitimant el status reial d’aquest últim.

Segons aquesta interpretació la portalada de Ripoll respondria a l’exaltació d’un moment esplendorós del país, una consciència de triomf o d’enfortaliment polític i sobretot de legitimació religiosa de la política de conquesta dels monarques catalans. Col·locant  a la mateixa alçada, tant al·legòricament com físicament, Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV  amb el rei bíblic David, «l’escollit de Déu ».

Rei David i els seus músics de la cort